Per a bé i per a mal, estem mundialitzats. No té sentit el retorn al campanar, que promouen els sobiranistes d'aquí i allà, tampoc el replegament que enuncien, espantats, alguns ecologistes, ni tan sols les proclames antiglobalització, en lectura més aviat economicista, tan del gust d'alguna esquerra. Si alguna cosa faltava per a posar-ho cruament en evidència, aquí està la Covid-19.
Resulta patètic i en el fons alarmant, que al mateix virus responguin els països amb polítiques no només dispars, sinó també contradictòries i fins i tot antagòniques: confinament total a Espanya, parcial a la Xina, test i intel·ligència artificial a Corea, rebuig a tot confinament a Suècia… Sens dubte, les cultures nacionals tindran alguna cosa a veure en tot això. Segur que el catolicisme, el protestantisme, el confucianisme o l'islamisme han d'influir en la manera de fer front a una pandèmia. Però són altres factors, més pedestres, els que prevalen en la presa de decisions dels governs. Per exemple, el fet de ser conservador o progressista, nacionalista o federalista, autoritari o liberal, etc. etc. A més, per descomptat, de qüestions personals, que tan plàsticament exhibeixen Donald Trump, Jair Bolsorano o el rei de Tailàndia, sense anar més lluny, que poden arribar a ser determinants, com la història posa de manifest.
En qualsevol cas, no es pot obviar la fragmentació de les mesures adoptades davant la crisi (allà on s'han pres) no desproveïdes de postureig, com el d'Emmanuel Macron quan diu que “estem en guerra”, o d'interessos innomenables, com els que subjeuen darrere de la cantarella de Joaquim Torra. Sempre marcades pels egoismes, la concurrència… i l'impuls ancestral i masclista de marcar paquet. A la demanda objectiva i peremptòria de mesures harmòniques, coherents, compartides…, a escala global, només respon un esgarrifós buit. Ni les Nacions Unides, ni el G-7, ni tan sols la Unió Europea han estat a la més mínima altura del que les circumstàncies reclamen. No es tracta d'una qüestió d'agències, com l'OMS (que, per cert, té menys pressupost que la fundació de Bill Gates), ni de fer valer que les matèries sanitàries són a la UE competència dels Estats. L'assumpte consisteix en el fet que els governs i els seus presidents parlin i es posin d'acord per a prendre decisions polítiques concertades.
No falten, com apunta Laurent Joffrin, comentarista polític de Libération, els qui atribueixen a la mundialització i a la intensificació dels intercanvis (inclòs, esclar, el turisme) la propagació del virus. No tenen aquests patriotes anti-mundialització en compte que en el passat les epidèmies eren moltíssim més letals. L'últim precedent, la de la “grip espanyola”, del 1918, es va emportar per davant més de 40 milions de persones. Obliden, a més, entre altres moltíssimes coses, que és gràcies a la mundialització que s'han desenvolupat les ciències mèdiques i els medicaments contra les malalties. Tant, que havíem perdut la memòria històrica de les pestes, fins a considerar-les coses del passat i sentir-nos immunes.
La mundialització dels problemes, no sols de caràcter sanitari o concretament relacionats amb la Covid-19, sinó de molts altres menes, com la carbonització atmosfèrica, la contaminació generalitzada del planeta, les guerres…, comporta, o així hauria de ser, solucions també mundials, globals que, ineludiblement, passen per l'acord, la col·laboració, el pacte. No sols puntualment, quan se li veuen les orelles al llop, sinó de manera permanent. Perquè no es tracta només de cooperar, sinó de fer-ho de manera reglada, establint mecanismes ad hoc, dotats de poder polític, de poder real de decisió. En poques paraules, ha arribat l'hora del federalisme “urbi et orbi”. En cas contrari, seguim, obstinats, la senda del Jueu Errant, i que Déu ens agafi confessats.
