Confinat…

Avui, amb el permís dels lectors, ens saltarem la norma -elemental- que diu que el periodista no és notícia. Estic confinat a Igualada pel coronavirus. Això té un mèrit relatiu, sóc d'Igualada i allà (aquí) he tingut i tinc el camp base, i el xàfec em va atrapar dins. Els primers dies de confinament sortia a veure com està el pati (sóc periodista…). Ara em limito a dur les escombraries al contenidor i les sortides bàsiques. La resta, a casa. Escrivint, bàsicament. També llegint. Escoltant música. I parlant per telèfon. En el novè dia de confinament, tot va relativament bé; ja us ho explicaré al catorzè… Sóc mediterrani, de tocar, abraçar… No sé com aguantaré… Acostumo a teletreballar a casa, però quan és una obligació… asfixia.

L'atzar, o ves a saber quin infortuni de la vida, ha fet que la 'grossa' toqués a Igualada i, pel que sembla, tots els números es van vendre a l'hospital de la capital de l'Anoia. Allà, per raons que quan passi la tempesta s'hauran d'aclarir, el coronavirus es va propagar a una velocitat i violència esfereïdora. No em sembla just culpar a una infermera del desastre, com alguns van fent. Es va contagiar i és víctima, no culpable. "Ara no toca", que diria el defenestrat president. Quan ens en sortim, perquè ens en sortirem, serà moment d'aclarir-ho. De moment, Salut faria bé de mesurar les seves paraules i no tirar més llenya al foc.

Una de les activitats que acostumo a fer des del confinament és sortir al balcó de casa a les vuit del vespre, puntual. I aplaudeixo. Algun veí anònim arrenca els primers aplaudiments i la resta el seguim. Ho fem pels sanitaris de l'hospital d'Igualada de manera especial i pels de tant altres en general. Uns sanitaris que, desenganyem-nos, estan fets d'una altra fusta. Jo no tindria el que s'ha de tenir per posar-me, com fan ells, a primera línia de foc. Els aplaudeixo, els aplaudim, per la seva entrega, i per dona'ls-hi força, que bona falta els fa. Ells i elles estan pel que estan, però em consta que els hi arriba l'escalf vespertí de cada dia, i ho agreixen.

Res fa pensar que això s'acabi en un obrir o tancar d'ulls. Però, s'acabarà i n'escriurem novel·les i en farem pel·lícules. Fóra bo que, posats, reescrivim els nostres herois. Ja no cal que portin capa i antifaços; comença a ser hora que els dibuixem de carn i ossos, amb bates blanques i mascaretes.

D'altra banda, fóra bo que quan acabi el mal son, recuperéssim la nostra essència. És a dir, som mediterranis i mediterranis hem de continuar sent. Això vol dir: sol, aire lliure, mar, proximitat, bons àpats… També passarem factures, si cal -i cal-, i continuarem aplaudint aquells que ho mereixen, que no són pocs. Una abraçada (de moment, virtual).

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides