Avui, amb el permís dels lectors, ens saltarem la norma -elemental- que diu que el periodista no és notícia. Estic confinat a Igualada pel coronavirus. Això té un mèrit relatiu, sóc d'Igualada i allà (aquí) he tingut i tinc el camp base, i el xàfec em va atrapar dins. Els primers dies de confinament sortia a veure com està el pati (sóc periodista…). Ara em limito a dur les escombraries al contenidor i les sortides bàsiques. La resta, a casa. Escrivint, bàsicament. També llegint. Escoltant música. I parlant per telèfon. En el novè dia de confinament, tot va relativament bé; ja us ho explicaré al catorzè… Sóc mediterrani, de tocar, abraçar… No sé com aguantaré… Acostumo a teletreballar a casa, però quan és una obligació… asfixia.
L'atzar, o ves a saber quin infortuni de la vida, ha fet que la 'grossa' toqués a Igualada i, pel que sembla, tots els números es van vendre a l'hospital de la capital de l'Anoia. Allà, per raons que quan passi la tempesta s'hauran d'aclarir, el coronavirus es va propagar a una velocitat i violència esfereïdora. No em sembla just culpar a una infermera del desastre, com alguns van fent. Es va contagiar i és víctima, no culpable. "Ara no toca", que diria el defenestrat president. Quan ens en sortim, perquè ens en sortirem, serà moment d'aclarir-ho. De moment, Salut faria bé de mesurar les seves paraules i no tirar més llenya al foc.
Una de les activitats que acostumo a fer des del confinament és sortir al balcó de casa a les vuit del vespre, puntual. I aplaudeixo. Algun veí anònim arrenca els primers aplaudiments i la resta el seguim. Ho fem pels sanitaris de l'hospital d'Igualada de manera especial i pels de tant altres en general. Uns sanitaris que, desenganyem-nos, estan fets d'una altra fusta. Jo no tindria el que s'ha de tenir per posar-me, com fan ells, a primera línia de foc. Els aplaudeixo, els aplaudim, per la seva entrega, i per dona'ls-hi força, que bona falta els fa. Ells i elles estan pel que estan, però em consta que els hi arriba l'escalf vespertí de cada dia, i ho agreixen.
Res fa pensar que això s'acabi en un obrir o tancar d'ulls. Però, s'acabarà i n'escriurem novel·les i en farem pel·lícules. Fóra bo que, posats, reescrivim els nostres herois. Ja no cal que portin capa i antifaços; comença a ser hora que els dibuixem de carn i ossos, amb bates blanques i mascaretes.
D'altra banda, fóra bo que quan acabi el mal son, recuperéssim la nostra essència. És a dir, som mediterranis i mediterranis hem de continuar sent. Això vol dir: sol, aire lliure, mar, proximitat, bons àpats… També passarem factures, si cal -i cal-, i continuarem aplaudint aquells que ho mereixen, que no són pocs. Una abraçada (de moment, virtual).
