Una dimissió justa i necessària

L’endemà del 8-M coneixíem la notícia: presumptes casos continuats d’assetjament sexual de Carles Garcias, cap de gabinet del fins fa poc conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència (sic), Alfred Bosch, a diverses treballadores del departament. Ho publicava el diari Ara. Després, coneixíem els detalls: El cas s’arrossegava de fa temps, massa temps fins al cessament del susdit. També s’ha dit que, primer i malgrat tot, Bosch va mirar de conservar-lo i, quan va veure que el cessament era irremeiable, va intentar recol·locar-lo com a director general de Relacions Institucionals; l’entorn del conseller assegura que va ser Garcias qui va buscar la sortida. Finalment, Esquerra va obrir una investigació interna, que va acabar amb el cessament del presumpte assetjador. Després, en fer-se públic l’escàndol, els republicans tallen la polèmica forçant la dimissió de Bosch. En cap cas es van activar els protocols que el Govern té per aquests casos. Vergonyós.

Tot i guardar admiració lectora per l’escriptor Bosch, celebro la dimissió de manera extraordinària. És poc probable identificar més errors per metre polític i, desenganyem-nos, no hi havia cap més sortida.  La lentitud i falta de reflexos de Bosch en una temàtica tan delicada no mereix cap altra solució. D’altra banda, tampoc acabo d’entendre l’excés de cofoisme d’algun polític republicà, que ven la dimissió com un gest irreprotxable d’ètica política. La gestió a porta tancada de la crisi, a l’estil Vaticà, no mereix cap medalla, ans al contrari. Això no obstant, tampoc entenc el rebentisme d’algun polític ‘juntista’, que sembla aplicar aquella màxima que diu que “si hi ha maror, peix en abundor”. Coincidint en el temps, es feia públic que un candidat de JxCat a Amposta va ser detingut per un presumpte abús a menors.

Diu l’evangeli de Joan que “qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”. Esquerra ha actuat malament, molt, però no pitjor, per exemple, que la CUP amb l’assetjament a Mireia Boya. Tot plegat ens indica que queda molt terreny per recórrer en aquests casos. Critiquem molt i fort si el cas no afecta el nostre entorn, però naufraguem quan hem de gestionar una crisi pròxima. Hem criticat molt i amb raó la mala gestió que l’Església ha fet sempre davant d’actituds similars, però després els nostres polítics tampoc acaben d’estar a l’altura del que d’ells s’espera.

Com editorialitzava amb encert José Antich, referint-se a aquest mateix cas: “La dimissió no és honorable”.

(Visited 43 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari