Els homes de ciències tenen més privilegis que les dones?
Privilegis? A priori, no. Tenim les mateixes capacitats. Sí que és cert que ells tenen més visibilitat i més referents masculins. Al nostre país, a les escales inicials, el nombre d’homes i dones a les universitats de Biologia o de Ciències és similar. Quan arriba el moment de fer la tesi, també estem al 50%. A l’etapa del postdoctorat, seguim rondant el 50%. Quan assolim els primers llocs d’investigadores líders júnior, la xifra ja és de 60-40 a favor dels homes. Però, a escales més altes, com a l’hora de ser professores d’investigació, la nostra presència ronda el 30%. Tot i que s’ha pujat en presència, l’avenç no és suficient tenint en compte totes les oportunitats que se’ns haurien d’estar donant.
Hi ha menys confiança en la dona científica. Tot és més competitiu per a la dona. Hi ha estudis que demostren que si envies un projecte a avaluar, una dona té menys oportunitats de tenir èxit en l’avaluació del projecte que un home. I això també passa en les revistes d’alt impacte. Un altre estudi que s’ha publicat recentment indica que les revistes científiques d’elit han publicat aquest darrer any un 27% menys d’articles on els científics líders són dones, perquè les dones contribueixen menys a elevar l’impacte dels articles. I això és deu a la manca de confiança dels nostres companys investigadors cap a nosaltres, perquè no ens citen i ens veuen com a competidores. Per tant, hi ha molts fronts oberts. El món està dissenyat per un sistema molt masculí.
A què atribueixes la desigualtat existent?
Hi ha motius com la manca de tradició o la manca de visibilitat i d’oportunitats. El sistema laboral està pensat per i per als homes. Es veu clar amb la maternitat. Si una investigadora vol ser mare entre els 30 i els 40 anys, és just el període en què t’estableixes com a investigador independent. I moltes investigadores decideixen no tenir fills per no perdre oportunitats. Altres, però, no volen ser tan competitives i busquen qualitat de vida durant la criança dels seus infants, cosa que afecta el seu ascens professional.
En el teu cas, no has renunciat a la maternitat i has arribat a les posicions més altes de la investigació, formant part del selectiu grup de l’EMBO. Com ho has fet?
En el meu cas, la meva parella és dona i, donada la seva feina, sempre hi ha algú a casa quan jo viatjo. He d’admetre que inconscientment he estat supermasculina en la meva estratègia professional. No ho dic amb orgull. He estat molt competitiva, i he prioritzat la meva feina per damunt de la vida personal. I m’he hagut d’adaptar al model existent. A part, em vaig formar fora d’Espanya, a Anglaterra i als Estats Units, i això m’ha donat avantatge. Normalment, a Espanya, t’estableixes com a investigadora independent gairebé als 40, i jo amb 31 ja ho havia aconseguit. Amb 37 anys estava al capdavant d’un grup d’investigació, liderant projectes i publicant articles de prestigi. I això habitualment t’arriba més tard i és quan la dona vol tenir fills.
Ets una dona compromesa amb la igualtat efectiva entre dones i homes. Com contribueixes a donar més visibilitat a la dona científica?
Estic molt motivada i hi ha diferents àmbits de treball. A les escoles, podem incidir molt en les més joves donant confiança a les noies perquè siguin el que vulguin: astronautes, jardineres o el que desitgin. També són importants les xerrades divulgatives als instituts. Amb la gent gran també s’ha de treballar, perquè cal incidir a tots els nivells.
Dins del meu grup d’investigació, la meitat són dones investigadores i intento reforçar-les ja sigui en lideratge, en autoestima o en networking. Ens falta creure en nosaltres. Em trobo que companys investigadors venen a dir-te que han tret un gran resultat en algun projecte, mentre que elles venen amb una altra actitud, i comenten que el resultat obtingut ha estat òptim però que el podem millorar. De forma majoritària, és un esperit més perfeccionista i amb l’autoestima més baixa. De cara al 2020, tinc un tema estrella que m’apassiona. Ja fa cinc anys que estic treballant en aquesta idea. Amb altres companyes de diferents països hem vist que hi ha poques dones fent xerrades i presentant projectes a congressos, tot i que la Unió Europea condiciona el finançament a la presència de dones. Tenim la necessitat de fer pinya i comentar com ens sentim, ja sigui a Hongria, el Japó, Corea, Sud-àfrica o Espanya. No és només per qüestions de finançament, sinó relacionades amb la confiança i la capacitat d’escalar sense la necessitat d’anar dient tota l’estona que ets boníssima.
Per tant, he assumit el repte d’organitzar la primera conferència internacional per a científiques de plantes i compto amb un equip internacional perquè vindran investigadores de primer nivell del Japó, els Estats Units, Bèlgica, Anglaterra, Alemanya…, de tot el món. L’esdeveniment va a càrrec de la Societat Catalana de Biologia, que col·labora en el finançament i les instal·lacions, i es farà entre el 2 i 4 de desembre a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. El 100% de les ponents, al voltant de 30, seran dones científiques i la conferència està oberta a tothom qui vulgui registrar-s’hi. El leitmotiv és la qualitat científica. Vull complir tres objectius amb aquesta conferència. El primer és donar més visibilitat a les científiques de plantes; el segon és mostrar la capacitat de lideratge que tenim a nivell mundial, i el tercer és afavorir el networking. Tot i que la conferència està organitzada per investigadores sènior, volem apostar per les emergents. Volem servir de mentoring, de coaching i crear una xarxa forta. Alguns companys m’han dit si això no és discriminatori. Doncs no. Ni discriminació, ni venjança. És una oportunitat per donar més visibilitat a les seves companyes de professió, i ens haurien de donar suport al veure el fort potencial existent.
Espanya ha declarat l’emergència climàtica. Què aporten les teves investigacions a la lluita contra el canvi climàtic?
El 70% de l’aigua dolça es consumeix en l’agricultura. Si som capaços de reduir el consum d’aigua dolça per a l’agricultura, obtindrem un fort impacte social i econòmic. En el meu laboratori, utilitzem l’enginyeria genètica per a modificar els gens de les plantes i donar-los més capacitat d’adaptació. Des de l’any 2013 estàvem centrats en la sequera, però ara ja ens centrem en el canvi climàtic. Estem treballant amb el sistema hormonal de la planta per fer-la més sensible al canvi i que continuï creixent encara que tingui menys aigua, més escalfor o alteracions en el CO2.
Treballem amb un model genètic de planta, com si fos un ratolí de laboratori, que es diu Arabidopsis. Dins de l’estudi del Consell Europeu d’Investigació (ERC), estem traslladant els resultats de 20 anys d’investigacions a un cereal real. En concret, hem triat un cereal que no existeix a Europa però sí a l’Índia i la zona subsahariana perquè té una elevada resistència a la sequera i a l’estrès del clima. Es tracta del sorgo, que s’utilitza per a l’alimentació animal. L’hem agafat com a model perquè té molts anys d’evolució i el volem millorar. Si aconseguim produir aquest cereal a Europa, podem reduir la nostra dependència exterior, ja que ara es compra a Llatinoamèrica i això deixa una forta petjada ecològica. Hauríem de proveir el nostre bestiar amb aquest cereal, i això ens motiva.
Quin seria el client potencial de la vostra investigació?
Nosaltres treballem per la societat i la nostra investigació genera coneixement. Analitzem models de reacció per millorar la planta. Tot i això, les empreses de llavors serien les més interessades en aquest cereal. Per nosaltres, la investigació que lidero és una aportació valuosa a millorar l’agricultura europea i contribuir a reduir la importació de pinsos de l’altre costat del planeta.
Cal una aposta important en la investigació per tenir el màxim possible de coneixement. Creus que encara tenim temps per adaptar-nos al canvi climàtic?
Sí. Soc positiva, tot i que cal una inversió gegant en investigació perquè el canvi climàtic és molt dinàmic. Avui, però, la nostra manera de viure, d’actuar o de menjar ja està canviant. Un exemple és la baixada en el consum de carn, i no és només per salut, sinó també per consciència mediambiental. Calen 15.000 litres d’aigua per produir un quilo de carn, i només 1.500 litres per un quilo de cereal. Ja estem vivint el canvi en la nostra manera de viure i de menjar.
