Biòleg. Catedràtic jubilat de Zoologia de la UB i professor emèrit. Ha publicat diversos llibres sobre història de la ciència. L’any passat, un de dedicat al científic menorquí Mateu Orfila, i aquest 2020 se n’editarà un altre sobre la genètica en l’estalinisme.
El medi ambient, que ara està tant d’actualitat, és potser la qüestió que en aquests moments inquieta més a escala planetària…
En el tema del medi ambient hi ha aspectes especialment preocupants, com és, sens dubte, el “negacionisme”, representat per Trump a escala internacional, o per Vox a Espanya. Però també inquieta la utilització que està fent del medi ambient el populisme d’“esquerres” (entre cometes, perquè un populista no pot ser mai d’esquerres). Per exemple, en la conferència de Madrid m’ha sorprès, fins on jo sé, que no s’hagi tingut en absolut en compte la qüestió demogràfica. Preguntaria als que han fet aquestes previsions de gasos d’efecte hivernacle, etc., si han tingut en compte l’augment desbocat de la població que s’està produint al planeta. La Xina ha deixat enrere la política del fill únic, l’Índia està superant la seva població en una superfície que és tres vegades menor, l’Àfrica està en plena explosió demogràfica… Tot això és molt important i no es vol abordar, moltes vegades per qüestions religioses, ideològiques…
En el fons, el canvi climàtic no està reclamant abaixar, de manera generalitzada, el pistó, canviar de manera radical la producció, els intercanvis, la forma de vida?
Fa quaranta anys em va impressionar molt Wolfgang Harich, un filòsof de la República Democràtica Alemanya (que va visitar Barcelona, on jo el vaig presentar en una conferència), que es va fer famós per una teoria que va emetre amb la denominació de “Comunisme de la pobresa”, amb l’argument que, tal com s’entenia la utopia del marxisme d’arribar a una societat sense classes i sense Estat, s’havia fet impossible a causa de la crisi ecològica, i que per aquest motiu l’única solució per a la humanitat era un poder fort a escala mundial que repartís la pobresa entre les persones. Jo crec que ens estem apropant molt a aquesta situació.
A l’esquerra hi ha corrents, com la dels denominats roig-marrons a Itàlia, que, davant l’emergència climàtica, reclamen un replegament nacional. Com es pot interpretar això?
Jo sóc molt europeista, entre altres coses, si es pot dir així, fins i tot des d’un punt de vista egoista. Em preocupa molt el problema territorial espanyol i en algun moment vaig arribar a pensar que això podia acabar com Iugoslàvia. I si una cosa així no ha passat és, entre altres coses, perquè Europa ha estat molt determinant. Tornar als bàndols, que és el que pretenen els populismes en alguns països europeus, és molt perillós. Es pot ser molt crític, i jo ho sóc bastant, amb el procés de globalització, però no hi ha qui el pari. El que cal fer és que els avantatges socials que s’han adquirit al llarg del temps siguin respectats per la globalització.
En qualsevol cas, sembla que està canviant dràsticament la relació dels humans amb la natura, incloent-hi, és clar, la percepció i el tracte amb els animals…
Tenim necessitat de proteïnes, i la nostra dieta pot ser d’origen animal o vegetal. Crec que hi ha d’haver un equilibri entre totes dues. Si, com pretén el veganisme, arribéssim a una dieta proteínica només d’origen vegetal, podríem anar a una desforestació salvatge. Per exemple, l’Argentina està sofrint una gran deterioració mediambiental al Gran Chaco a conseqüència del cultiu massiu de la soja. Si la gent desforesta per plantar soja és perquè és negoci, perquè hi ha demanda. Si augmentem aquesta demanda, incrementarem la pressió sobre la desforestació. El que passa és que el populisme funciona a base de dogmes. En relació, per exemple, amb l’animalisme, cal reconèixer que l’home no és el rei de la natura, però cada espècie explota un entorn a la biosfera. Probablement els humans hem explotat aquest entorn d’una manera molt particular, a causa del fet cultural, i s’han produït molts excessos. Això cal equilibrar-ho. Tornant a Harich, era molt interessant que, en aquell moment, quan encara existia el socialisme real, fes una crítica al model de desenvolupament que havia seguit la Unió Soviètica, copiant el capitalisme.
En la seva condició de membre del Patronat del Zoo de Barcelona, què opina sobre el seu futur, que està sent motiu d’una inacabable polèmica?
En el moment actual, gràcies en alguna mesura a l’alcaldessa, hi ha un gran menyspreu per la cultura. Podria citar casos concrets, com el del palau Moxó, que es va perdre per a la ciutat, i resulta que ara s’estan construint al costat apartaments turístics. Si no es té respecte per la cultura literària i artística…, encara menys se’n tindrà per a la cultura científica. En l’últim ple de l’anterior legislatura municipal, es van aprovar dues resolucions totalment contradictòries sobre el zoo. Una bloquejava aspectes importants per a un zoo, com és per exemple la reproducció dels animals. L’altra, proposada pels animalistes, deia que el zoo hauria de tenir només 13 espècies. La primera resolució va ser aprovada per tots els grups, però el més increïble és que tres grups van aprovar les dues resolucions que es contradeien entre si. Si ha d’existir zoo o no (jo respecto totes les posicions), ha de ser conseqüència d’un debat ciutadà profund.
El darwinisme social, que considera que el concepte de la selecció natural pot ser aplicat a la societat humana, tan estimat pels nacionalismes, segueix vigent?
El darwinisme social, que s’inaugura amb Spencer, i que encara persisteix, posa de manifest la tendència a utilitzar fets científics per justificar la ideologia. Qüestió que moltes vegades porta a dir autèntics disbarats amb total impunitat. Al segle XIX, quan ser evolucionista era una cosa vinculada a l’esquerra, l’extrema dreta argentina, d’arrels més laiques, com era el cas de Leopoldo Lugones, es va manifestar a favor de paleontòleg Florentino Ameghino. Per què? Perquè era una glòria nacional i mostrava la superioritat de la ciència argentina.
En aquests moments, la biologia està molt identificada amb les qüestions mediambientals?
Recordo aquella cèlebre frase d’Azaña que deia que, si a Espanya només es parlés del que es coneix, es faria un gran silenci. Fa anys vaig fer una assignatura d’ecologia amb Ramon Margalef, però des de llavors l’ecologia ha evolucionat molt i no m’atreveixo a donar certes opinions. Hi ha un gran desvergonyiment. Tothom parla de tot, moltes vegades sense cap coneixement. Una cosa és la preocupació del ciutadà per la crisi ecològica que està patint el planeta, i una altra cosa és pontificar.
Negar les evidències del canvi climàtic, com fa Donald Trump, sorprèn de vegades per la seva descarada irracionalitat, però no deixa de ser una expressió més de la seva visió de les coses…
La veritat, no es pot entendre el negacionisme. Per exemple, aquí a Espanya, què pretén Vox amb la seva posició negacionista? Suposo que deu voler augmentar el nombre dels seus votants, però amb la sensibilitat que està apareixent no sembla que això sigui viable. És com la seva actitud amb la qüestió de la dona, que té tics que m’atreviria a qualificar de ginèfobs. És brutal. En aquest país, ni la dreta ni l’extrema dreta han aconseguit el grau de modernitat que es dona per descomptat en altres països europeus. Envair l’espai de les llibertats individuals és una gran equivocació. La dreta segueix passant per la sagristia abans de prendre qualsevol decisió.
I quina és la visió del que estem vivint a Catalunya per a un heterodox, biòleg, escriptor…?
A mi el que em molesta moltíssim és aquest esquinçar-se les vestidures de la dreta, i també l’esquerra, dient que se senten enganyats. Per exemple, Pujol no ha enganyat mai a ningú. Mai va voler, per a desesperació de Duran Lleida, que el seu partit s’involucrés en el govern d’Espanya. Contràriament al que havia fet Esquerra, i fins i tot la Lliga, durant la República. Prat de la Riba partia de la idea del “laboratori català”, que consistia a modernitzar Catalunya per projectar després aquest model a la resta d’Espanya. Ara això està superat. Fa molt que Madrid va deixar de ser “una ciutat tibetana”, en paraules de Gaziel. Et passeges per Espanya i el canvi és increïble. Això és una cosa que el catalanisme no independentista encara no ha superat.
