Els comuns són un espai que va néixer, d’una banda, per donar cobertura a l’aleshores candidata Ada Colau; i de l’altra, per camuflar la caiguda en picat d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). El partit, en mans de Joan Herrera en aquell moment, va diluir-se voluntàriament a Barcelona en Comú, Catalunya Sí que es Pot, En Comú Podem i Catalunya en Comú per sumar-se a la inèrcia de Colau.
Per a desgràcia seva, els més ben valorats sempre eren independents o gent de la més estricta confiança de Colau. Mai tenia un bon paper algú d’ICV. De fet, ser d’Iniciativa dins els comuns estava vist gairebé com un hàndicap, com un element negatiu que no ajudava ni internament ni externament.
Però va arribar l’hora de negociar els pressupostos de la Generalitat de debò, i als comuns no van sobrats de gent amb cintura política, estrategs i amb coneixements sobre economia i fiscalitat. Quasi tot va recaure en el diputat David Cid, dirigent d’ICV i que se n’ha sabut sortir amb els pressupostos, l’intercanvi de suport entre Govern i Ajuntament de Barcelona i amb la negociació amb ERC. ICV recupera pes als comuns.
