Xile o el desengany amb l’experiment neoliberal

El multitudinari esclat social que s’ha viscut al país andí des del mes d’octubre ha agafat gairebé a tothom descol·locat. A tothom, menys als xilens, és clar. Un país del qual se’n sap poc, però que d’ençà del retorn de la democràcia després de la sagnant dictadura militar de Pinochet, se’l té per un lloc estable i de creixement econòmic sostingut. Aquest fet, com es posa en evidència ara, no era exactament així, amb uns problemes de desigualtat social i de laminació de les classes mitjanes que han acabat per desbordar una pau social que no era tal.

Els malestars són tan profunds que han acabat manifestant-se de manera massiva i, sorprenentment, de manera extraordinàriament agressiva i violenta tenint en compte el protagonisme dels sectors mitjans i relativament acomodats de la societat. Lògicament, la resposta governamental de treure l’Exèrcit al carrer a “posar ordre” i donar via lliure a la policia ha donat lloc a tota mena d’excessos. Els tics encara pinochetistes de les forces armades han acabat convertint la protesta en una batalla campal, i la repressió recorda la forma com es duia a terme a les pitjors èpoques de la dictadura. La gent quan és detinguda crida el seu nom, no fos cas que se’ls fes desaparèixer com abans. El balanç de danys resulta aterridor: 20.000 detinguts,  1.200 empresonats, 2.000 ferits y 26 morts. Però sobretot una societat trinxada que ha perdut tota mena de consideració per la política i els polítics. Sortida molt difícil.

El dretà president Sebastián Piñera, absolutament desbordat, continua sense entendre res del que passa; com és que una gran
quantitat dels seus votants han acabat per perdre-li de manera definitiva el respecte. I no només a ell, per extensió a tot un sistema polític que encara descansa en una Constitució del 1980 que emana de la dictadura. I és que a Xile, terra  d’experimentació política i sobretot econòmica, algunes receptes s’han demostrat letals.

Amb el cop d’Estat que va acabar amb la democràcia i la vida del mític Salvador Allende, Milton Friedman i l’Escola de Chicago d’economia van trobar el lloc adequat per assajar els postulats més ultraliberals que s’han portat mai a la pràctica. Tot desregulat i privatitzat, sense cap mena de xarxa social i sense contenció de cap tipus. La dictadura va emparar i brandava orgullosa ser un laboratori de liberalisme extrem, on, deien, s’evidenciarien les virtuts de deixar que el mercat fos qui de manera
exclusiva marqués la pauta. Més de quaranta anys després, i sense que els lapses de governs socialdemòcrates hagin deixat gaire empremta, la societat xilena és extraordinàriament individualista i competitiva, però  extraordinàriament desigual i mancada de qualsevol estructura solidària i de cohesió.

Les classes mitjanes han quedat atrapades en un bucle d’endeutament que els ha permès viure durant anys en una ficció de benestar que ja no poden sostenir, i ni tan sols retornar el deute. Tot és de pagament, a Xile. Els estudiants universitaris tarden
mitja vida professional a poder tornar el deute que han contret per pagar l’accés a les seves titulacions. Que el desencadenant de l’aixecament popular fos l’augment, gairebé ridícul, de trenta centaus del bitllet del metro no treu raons als revoltats, sinó
que ens indica el grau extrem de descontentament, saturació d’humiliacions i de falta d’expectatives de bona part de la població andina.

Una pintada a la capital afirma que si el neoliberalisme va néixer a Xile, a Xile morirà. La primera part de l’afirmació és estrictament certa, però la segona demostra probablement un excés d’optimisme i obvia que una part significativa dels ara irats manifestants van acceptar i van conviure molt de gust i durant molts anys amb polítiques econòmiques que els generaven una falsa sensació de progrés econòmic i d’enriquiment personal.

Al cap i a la fi, el capitalisme no és una entelèquia, sinó el resultat d’accions i omissions particulars. En el cas de Xile resulta especialment preocupant, com també passa en alguns altres països de la zona, que els malestars i les exasperacions no disposin d’un vehicle de projecció, d’una conducció ideològica i política que pugui convertir el disgust profund en una força de canvi. Els aixecaments “antipolítics” solen acabar en mans de cabdills –sovint milicos– que els condueixen fora del sistema democràtic.

A Llatinoamèrica hi ha exemples d’això per avorrir-se.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides