Qui hagi estat alguna vegada a Galícia deu haver assistit amb perplexitat –si no amb vergonya aliena– a una escena no infreqüent; dos pares comunicant-se en gallec però parlant als seus fills en castellà. La decadència d’una llengua té molt a veure amb escenes com aquesta, motivades en el cas gallec per causes profundament psicològiques, de manca ’autoestima per la pròpia cultura, darrere de la qual hi ha una llarga història de submissió a un centralisme secular, fermament sostingut i recolzat
per les elits locals.
Tanmateix, el Consell d’Europa acaba d’afegir-hi una altra possible causa. En el seu últim informe sobre l’estat de salut de les llengües regionals o minoritàries a Espanya, el gallec treu una de les pitjors notes: la seva situació ha empitjorat significativament –sobretot en l’àmbit de l’educació– i la seva transmissió de pares a fills ja no està garantida. Hi ha xifres esgarrifoses que revelen aquest declivi: segons dades de l’Instituto Galego de Estadística (IGE), en només una dècada (del 2008 al 2018), el percentatge de nens que mai parlen en gallec s’ha disparat, i ha passat del 29,59% al 44,13%. I els parlants de 50 a 64 anys (la franja que manté viu l’idioma) ha baixat d’un 51,16% el 2003 a un 32,78% el 2018. És a dir, el gallec ja té un peu al corredor de la mort, sobretot per la pèrdua accelerada de parlants entre els nens, cosa que significa la ruptura del relleu generacional, sense el qual cap llengua pot sobreviure.
L’informe del Consell atribueix aquest greu i ràpid retrocés al sistema educatiu. Concretament, al model d’escola implantat el 2010 per l’actual president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo. El nou sistema va establir una aparent “equanimitat”, consistent que gallec i castellà tinguessin el mateix nombre d’hores lectives i assignatures, compartint docència, a més, amb l’anglès. Qui podria objectar res contra un sistema així? I, tanmateix, això va ser el començament de la fi. El castellà a Galícia ha estat, des de sempre, la llengua de la maquinària de l’Estat, dels mitjans de comunicació, de les classes benestants. La llengua del poder, en suma. El gallec, en canvi, és un idioma d’ús popular i familiar, el principal valor del qual segueix sent, encara avui, el cultural i sentimental.
No estem, doncs, davant de dos contendents iguals, sinó davant d’una formiga i un elefant. I no cal ser un endeví per saber què li passa a una formiga quan gosa enfrontar-se en igualtat de condicions a un elefant. La suposada “equanimitat”, a més,
amagava detalls sagnants com que, en el repartiment d’assignatures, al castellà li van adjudicar les matèries tècniques (matemàtiques, física, química…), és a dir, les de referència en un món tecnològic com l’actual, les que més portes obren en el mercat laboral. Però no ens escandalitzem: com podria una llengua de camperols estar dotada per al pensament lògic? Tothom sap que en gallec es pot parlar a les vaques, però no enunciar un teorema.
Arribats a aquest punt, la qüestió suscita un debat de tipus filosòfic: estem legitimats per impedir que algú se suïcidi, si aquest
és el seu desig? Perquè des del 2010 l’electorat gallec ha reelegit, no una, sinó dues vegades, Alberto Núñez Feijóo i el seu partit polític. La qual cosa deu significar, per lògica, que està d’acord amb la voladura controlada de la seva pròpia llengua, és a dir, del seu suïcidi cultural.
En el seu informe, el Consell d’Europa reclama a la Xunta que esmeni la seva política lingüística. I la Xunta ja ha deixat clar que
no ho farà. Per tant, i donada la inclinació del poble gallec a fer-se l’harakiri, el futur no és difícil d’imaginar: arribarà un dia, no
gaire llunyà, en què Galícia serà un inmens llac castellanoparlant, els habitants del qual parlaran, això sí, un castellà amable, inofensiu, musical –riquiño, com es diu allà. Potser en aquest llac encara resisteixin algunes petites illes o enclavaments
gallegoparlants, que lògicament desapareixeran el dia que mori l’últim vell.
Quan això passi, s’erigirà immediatament un Museu de la Memòria Històrica del Gallec, on els pares explicaran als seus fills que Galícia va tenir un dia una llengua pròpia, que va decaure i es va extingir, com els dinosaures. I els nens, amb la naturalitat que dóna la innocència, els gelaran la sang amb una pregunta: “I llavors… qui som?”.
