Professor d’Història de la Filosofia a la Universitat de Barcelona (UB) i traductor en organismes internacionals com l’ONU i la Comissió Europea. Militant d’esquerra, ha estat nomenat responsable de l’Agrupació de Barcelona de Societat Civil Catalana (SCC).
S’esperava la reacció contra la sentència de l’1 d’octubre?
Home, no al detall, però suposava que muntarien un bon merder, això sí. Allò dels talls de carretera ja ho havien fet, és un clàssic i era previsible. Ara, les salvatjades que van fer a Barcelona ciutat, el nivell d’agressivitat i de violència que van assolir, francament no m’ho esperava. Com tampoc m’esperava que davant d’això, davant d’aquesta mostra d’absoluta ràbia desencadenada (l’ocupació de l’aeroport, per exemple, és un dels fets més greus que han passat fins ara), davant d’això, repeteixo, no m’esperava que després hi hagués unes eleccions i els partits que justifiquen obertament aquestes salvatjades obtinguessin els mateixos percentatges de vot de sempre.
Jo diria que fins i tot n’han sortit reforçats: Junts per Catalunya ha passat de tenir 7 escons al Congrés a tenir-ne 8.
Un podria pensar que la gent d’“ordre” (entre cometes), processista però de dretes, s’escandalitzaria davant d’aquests fets. Perquè fins ara sempre ens havien venut la moto que eren pacífics. I més o menys s’havien mantingut en un cert ordre, en el sentit de no incórrer en grans accions violentes. Parlo de violència física, perquè la psíquica l’han practicat sistemàticament: l’assetjament psicològic contra les persones que no combreguen amb les seves idees l’han perpetrat sempre. Però és clar, la violència física encara no havia aparegut de manera oberta. El fet que després d’aparèixer aquesta violència física –la prova palpable que estan disposats al que sigui per tal d’aconseguir els seus objectius–, ningú s’escandalitzi i segueixin justificant aquesta violència –és a dir, acceptant que el seu fi justifica aquests mitjans– doncs això no m’ho esperava. I em demostra que estem davant d’un monstre més perillós del que es podia pensar fa un temps.
Justament volia preguntar-li això: com interpreta que una part considerable d’una societat benestant i consumista com la catalana –i no precisament la seva part més precària o vulnerable– justifiqui aquesta violència i reforci electoralment els partits que l’avalen? Estem davant d’una esquizofrènia?
És que jo crec que ja no és una esquizofrènia. Abans podíem pensar que hi havia esquizofrènia, però ara no. És gent que dona per fet –i espero que s’equivoquin– que podran mantenir els seus nivells de renda i el seu benestar material encara que optin per aquesta mena de mitjans. També crec que tenen l’esperança –que espero que sigui il·lusòria– que amb aquestes proves de força finalment aconseguiran una certa claudicació per part del govern de l’Estat. I que, per tant, seguiran mantenint els seus privilegis actuals –perquè la població de Catalunya en molts aspectes està privilegiada respecte a altres territoris d’Espanya–. I que a més a més aconseguiran, com se sol dir, la grossa: ja els tocava la pedrea cada any, doncs ara els caurà la grossa. Per tant, han demostrat una altura moral que no concorda en absolut amb la imatge que projecten de si mateixos i que ens volen vendre. O sigui, que ara no em fan cap llàstima. No me’n puc alegrar, és clar, pels que han perdut l’ull als disturbis de l’octubre passat; però penso que s’ho han buscat i que, per tant, no vessaré ni una llàgrima dels meus ulls per aquells ulls que han perdut. S’ho han buscat i s’ho han guanyat a pols. Cap commiseració, solidaritat o comprensió. Per mi, com es diu vulgarment, que els bombin.
Molts donen el procés per amortitzat, però… és possible que, producte de la fatiga, de l’afany d’apaivagar la situació i també, evidentment, de la necessitat d’assolir un govern estable, el procés finalment guanyi, tot i que ha perdut? És a dir, que aconsegueixi certs rèdits que vagin més enllà de la Constitució?
Això dependrà de fins a quin punt els tingui ben posats (i perdó per l’expressió) el govern de torn. És clar, si el govern de torn anteposa certs avantatges que considera que són de rang superior –no dic ja ni tan sols per interessos de partit, sinó de grup dominant dins del partit; o per una concepció una mica irenista del que és la convivència en un país com Espanya–, si anteposa això, repeteixo, a ser políticament honest i no acceptar xantatges, llavors sí que el procés pot acabar aconseguint certes prebendes. Però, és clar, això podria generar una situació d’enfrontament civil gravíssima al conjunt del país. Espero que s’ho pensin bé abans de caure en aquesta trampa. Perquè és evident que les persones que hem patit, que estem patint el xantatge permanent dels sectors independentistes no ens quedarem parades.
O sigui, que si el govern no és capaç d’enfrontar-se a aquesta situació, hi haurà gent de peu que s’hi enfrontarà. Això ho garanteixo. No perquè jo tingui cap capacitat d’influir en aquesta línia; sinó perquè estic palpant, veient cada dia que aquesta disposició d’ànim existeix. Si el govern no fa la seva feina, hi haurà gent que ho farà d’una altra manera. De mala manera, naturalment, perquè és l’Estat qui té el monopoli de la força. I si aquesta responsabilitat l’assumeix altra gent, doncs ho farà d’una forma que no serà acceptable des del punt de vista ètic i polític, però que serà una sortida forçada a la qual moltes persones es veuran abocades. I això és, en un grau més alt o més baix, una guerra civil. No guerra amb armament, de moment…, però, vaja, menys armament pesant, pot haver-hi de tot. Ho sento molt, però jo ho veig així.
Com veu el futur? El procés perdurarà anys i anys, reinventant-se com fins ara?
La història no s’acabarà mai. Després d’un capítol en vindrà un altre, potser amb un relat diferent, però d’acabar-se, això no s’acaba. Sóc pessimista. Són molta gent i tenen molts recursos de tota mena: humans, creatius… I s’ha de reconèixer que tenen força imaginació –de vegades fan el ridícul més espantós, però, malgrat això, en tenen, d’imaginació– i, per tant, poden estar-se reinventant durant anys. I crec que és el que passarà. Llavors, de la capacitat, l’habilitat, la prudència (no en el sentit d’“apocament” sinó d’aplicar els mitjans justos i adequats en cada moment per a la consecució d’un fi) dels governs centrals dependrà que aquests puguin mantenir a ratlla el procés. Però crec que això perdurarà. I l’únic que pot desenganyar sectors amplis que actualment estan pel processisme (cosa que tard o d’hora es produirà, encara que no podem preveure quan) és l’evidència d’un dany econòmic seriós a la població com a conseqüència de les seves actuacions. Només en el moment que es vegi això amb tota claredat, i que una part molt àmplia de l’empresariat (i no només representants purament institucionals de les patronals) reaccionin activament enfront d’això, només llavors suposo que hi haurà gent que li veurà les orelles al llop.
Vostè és d’esquerres de tota la vida, i acaba de ser nomenat responsable de l’Agrupació de Barcelona de Societat Civil Catalana (SCC). Què els diria a l’independentisme i a bona part de l’esquerra que identifiquen aquesta entitat amb la dreta, fins i tot amb l’extrema dreta?
Que no hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir. Jo conec molta gent –fins i tot gent que no és independentista– que té aquest clixé, perquè en els seus orígens al nucli fundador de SCC hi havia certament més pes de la dreta que de l’esquerra, això és evident. Al principi hi va haver persones que es movien en l’àmbit del partit socialista però més persones que es movien en l’àrea del PP i Ciutadans. Com és lògic, perquè l’esquerra ha fet desistiment de principis en aquest tema. És normal. Per tant, això l’esquerra s’ho ha guanyat a pols, en una entitat que per principis és transversal (en el sentit polític, no en el sentit social: això significaria interclassista, i aquesta no és la qüestió). Què és transversal? Doncs que en posicions polítiques, el cavall de batalla de SCC és intentar convèncer la societat catalana que la independència és un disbarat i que s’abandoni aquest objectiu. I ho intenta mitjançant l’activitat propagandística, cultural… Això és perfectament assumible tant per l’esquerra com per la dreta. Però és clar, com que l’esquerra ha decidit que tot allò que toqui els nassos al “règim del 78” és bo per a la “causa”, doncs no té més remei, seguint aquesta lògica perversa, que considerar tot el que s’oposi a una actitud condescendent cap als independentistes com “de dretes”. I fins i tot arriben a l’extrem de dir que és “feixista”. El que passa és que la paraula “feixista” s’ha devaluat tant, que es fa servir per a tot. Aquí, qui tus a la dreta ja és “feixista”. Doncs bé, què hi farem.
