Els senglars del Congrés

Espanya és el desè país més sorollós del món. Així ho explica l’empresa Mimi, especialitzada en audició, en l’informe “How the World Hears” de 2019. Es troba per sota només de països com l’Índia, Emirats Àrabs Units, Turquia, Israel, Brasil, Ucraïna, Taiwan, Itàlia i Bulgària. De fet, no és nova ni ignorada la reputació cridanera espanyola; quan viatges, és fàcil destriar un turista d’aquí de la resta gràcies als decibels que emet. La fama gatzarosa ha irromput amb força al Congrés dels diputats, a Madrid. Si bé és cert que hi ha hagut períodes convulsos en la història parlamentària d’aquest país (el socialisme va fustigar Suárez fins a fer-lo saltar de la poltrona, o el famós “váyase señor González” d’Aznar, en són exemples), no ho és menys que el grau de cridòria i incivilitat ha crescut recentment de manera extraordinària.

La investidura de Pedro Sánchez va ser molt rocosa, de les que més. Tot i que l’àudio i la realització televisiva tendeixen sempre a minimitzar els escarafalls, els teleespectadors van poder copsar l’aspror del debat. El trident de la dreta, que mai ha entès les bondats de l’alternança, va protagonitzar els moments més histriònics de les sessions. La bancada destra, formada pel PP, Vox i Cs, viu moments de rivalitat convulsa; la irrupció de Vox ha mogut les plaques tectòniques de la superfície política i la dreta s’ha situat cap al seu extrem. El líder del PP, Pablo Casado, que en el seu moment va irrompre en política amb un discurs molt similar al de Vox, per després moderar-se i afrontar amb prou èxit les darreres eleccions generals, ara torna a posicions extremes; per entendre’ns, Casado recupera la doctrina Cayetana i s’allunya de la de Feijóo.

Curiosament, va ser un grup de diputats d’extrema esquerra qui, durant la Segona República Espanyola, va encunyar un epítet que dura fins a l’actualitat: el dels senglars, referit als diputats encarregats de muntar brega. Van rebre aquest nom després d'un discurs pronunciat per José Ortega i Gasset el 30 de juliol de 1931 en què afirmava que “és de plena evidència que hi ha, sobretot, tres coses que no podem venir a fer aquí (referint-se al Congrés i als diputats): ni el pallasso, ni el tenor, ni el senglar”. Quasi noranta anys després, els senglars, que basen el seu discurs en la demagògia, continuen prou vigents, ara més posicionats a l’extrem dret de la política espanyola, i en la investidura de Sánchez van cridar, insultar i amenaçar sense ruboritzar-se. No són tots, però fan molt soroll. Ho deia José de San Martín, conjuntament amb Simón Bolívar un dels alliberadors més destacats de la colonització espanyola a l’Amèrica del Sud: “Fa més soroll un sol home cridant que cent mil callats”.

Sánchez, amb la col·laboració de Podem, ha muntat un feble castell de naips, que la dreta vol tombar amb les bufades que facin falta. Així, que es calci la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, perquè en el seu paper moderador haurà d’aguantar carros i carretes. La dreta cridarà fins a recuperar el poder o fins a l’afonia, veurem; tibaran de ‘fake news’, discursos ‘guerracivilistes’, insults o el que faci falta per recuperar un poder que, segons ells, només és legítim si l’ocupen ells. D’altra banda, com que dominen la justícia -això ja ha quedat prou clar…-, cosiran a querelles el nou govern fins a travar-lo.

(Visited 77 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari