Un polític ha demanat perdó

Iñigo Urkullu, a qui uns quants anomenen el lehendakari perfecte, ha demanat perdó. Ho ha fet per la corrupció lligada al PNB una hora després que es conegués el fallo del 'cas De Miguel', en què s'han imposat fortes condemnes de presó a diversos ex-alts càrrecs del seu partit: "La sentència és suficient per a demanar disculpes a la societat". No és la primera vegada que ho fa. L'any 2015, en nom de govern basc, es va disculpar davant les víctimes del terrorisme d'ETA per no haver actuat "abans i millor".

No és habitual que un polític demani perdó. És públic l'adagi segons el qual que un gos mossegui a un home no és notícia, només ho és si és l'home qui mossega el gos. L'exemple seria aplicable al cas que ens ocupa: que un polític no demani perdó no és noticiable, ho és que ho faci, com ha fet Urkullu.

Dos anys després de deixar el càrrec, l'expresident espanyol José Luís Rodríguez Zapatero deia: "Va ser un error clar resistir-nos a utilitzar la paraula crisi". Això no obstant, mai va explicitar el 'mea culpa'. L'any 2014, fent autocrítica, ho resumia així: "La paraula perdó no està en el vocabulari de les responsabilitats polítiques".

Com a país llatí, a Espanya li costa molt assumir l'error i disculpar-se'n. Els països anglosaxons hi estan més avesats. La més cèlebre disculpa la va pronunciar Tony Blair, per la guerra d'Iraq, però ho va fer 12 anys després. També Barack Obama va disculpar-se, en aquest cas a Metges sense Fronteres per un atac a un hospital afgà.

Sigui com vulgui, la gent no és ximple i les disculpes han de ser sinceres, creïbles, i quan toquen, no quan el pecat ha prescrit. El llenguatge no verbal acaba sent el millor detector de mentides. El rei emèrit Joan Carles I no va acabar de convèncer quan va pronunciar les seves ja cèlebres disculpes després de la cacera de Botzuana: "Ho sento molt, m'he equivocat, no tornarà a passar", i continua passant.

Les disculpes tocatardanes i obligades per les circumstàncies tampoc acaben de funcionar. Un bon exemple d'això seria el de Jordi Pujol. Empès pels mitjans, va reconèixer que la seva família posseïa una fortuna en paradisos fiscals: "Exposo tot això amb molt de dolor pel que significa per a la meva família i per a mi mateix però sobretot pel que pot significar per a tanta gent de bona voluntat que puguin sentir-se defraudats en la seva confiança, a la qual demano perdó".

En referència a l'art de demanar perdó, deia un poeta italià que "l'home creix quan s'agenolla". Una pila d'estudis indiquen que les disculpes sinceres o que la població percep com a sinceres acaben sent acceptades i el confés disculpat. Un bon exemple d'això va protagonitzar-lo Bill Clinton en el cas Lewinsky. Després de demanar perdó, l'expresident estatunidenc va ser perdonat per la seva dona i els seus electors, fins i tot va guanyar popularitat entre l'opinió pública americana en general.

El conflicte català és carregat de mentides o mitges veritats. Fora bo que, tard o d'hora, uns i altres, d'un cantó i de l'altre, demanessin perdó. Segurament serà aquesta la millor manera de desfer el nus.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides