«Els paradisos fiscals són al passeig de Gràcia»

Entrevista a Antonio Puparelli
Antonio Puparelli | Foto: Àngel Guerrero
Antonio Puparelli | Foto: Àngel Guerrero

Director de sistemes informàtics. Activista social, és membre de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària. Milita al PSC i a Federalistes d’Esquerres (FED). També participa en la Taula del pacte pels drets de les persones amb discapacitat.

Comparteix la tesi de Joseph Stiglitz que els impostos són en si mateixos una palanca capaç de transformar l’economia i la societat, tal com es va posar de manifest amb el New Deal?

Aquesta és l’obligació dels impostos: canviar les coses per si mateixos. Amb el New Deal hi va arribar a haver impostos del 90% sobre les grans fortunes, que fins i tot van ser acceptats pels qui els pagaven. Quin paradigma ha canviat perquè això ara no sigui així? Veiem com a Davos se citen famosos amb fortunes superiors a les de molts Estats, alguns dels quals, com Amancio Ortega a Espanya, són mecenes que financen hospitals, assistència al Tercer Món… El mecenatge no està malament, però seria millor que aportessin més, via impostos.

Warren Buffett presumia de pagar menys impostos que la seva secretària. Per què aquest contrasentit?

Perquè existeixen professions i professionals que es dediquen a minimitzar el pagament d’impostos de les empreses i les grans fortunes. S’ha professionalitzat el que en la lluita per la justícia fiscal qualifiquem d’“elusió fiscal”. Pot ser legal no pagar impostos, mitjançant tripijocs jurídics, pressió social i altres vies. I això és el que passa. A més, és clar, dels que ja directament evadeixen. La prova d’això està a la vista: les grans companyies paguen, comparativament, menys que les petites i, per descomptat, menys que els particulars que només depenen d’una nòmina.

I què es pot fer per revertir aquest estat de coses?

Per garantir que els mercats financers segueixin funcionant i aportant riquesa, cal establir determinats límits. “Enviïn-nos el seu sostre de despesa”, es diu des d’Europa. I, així, les administracions públiques competeixen per atreure riquesa oferint avantatges fiscals. El dúmping fiscal es practica a tot el món, per descomptat. Fent dúmping fiscal entre comunitats autònomes s’ha anat rebaixant l’impost de successions i donacions, fins a reduir-lo en molts casos a una cosa simbòlica. A Madrid i en altres comunitats, qualsevol herència, de l’import que sigui, no paga pràcticament res. Això, a més de no recaptar, produeix altres danys col·laterals. A Catalunya, per exemple, hi ha gabinets d’assessors que es dediquen a prestar servei als que hereten perquè no paguin res o molt poc per l’impost de successions. Ho declaren a valor de mercat en el moment de rebre l’herència i després ho venen a un preu similar. Aquí no hi ha plusvàlua significativa, i així s’estalvien, a més, aquest impost. Doble dany fiscal. A sobre hi ha molts beneficis fiscals (per reducció de quota, inversions, donatius…), de vegades sense justificació. I això acaba sent un colador per pagar menys impostos.

Les empreses familiars, amb significativa representació a Catalunya, es beneficien fiscalment per la seva naturalesa?

A Catalunya hi ha moltes empreses familiars, que compten amb alguns avantatges fiscals, cosa que sembla raonable en el tràmit successori (sempre que existeixi una proporció adequada en la composició del capital), però generalment, a més de no pagar impostos, de vegades hi ha la picardia d’incloure patrimoni personal dins l’empresa. Però el més destacat és que la legislació no preveu quin ha de ser el valor màxim d’una empresa familiar per ser considerada com a tal a l’efecte de l’impost de successions. Per tant, hi ha grans empreses i moltes de mitjanes a Catalunya que mantenen una part familiar del negoci, i estan eludint impostos perquè la legislació ho permet.

El popular “Espanya ens roba”, ha estat només un esquer del procés o expressa també un interès específic de classe?

La diferència per càpita entre el que aporta i el que rep fiscalment Catalunya no arriba a 4 punts. I això no justifica el greuge fiscal que es proclama. A qui paga l’IRPF no se li roba, i l’IVA està compensat a escala interterritorial. En realitat, en el missatge “ens roben” preval una crida de pertinença al grup, i l’ús que s’ha fet a Catalunya d’apel·lar al sentiment de pertinença fent servir els diners em sembla molt barroer.

També li robava Roma a la Padània, segons la Lliga Nord, i la Unió Europea a la Gran Bretanya, com diuen Boris Johnson i Nigel Farage…

El concepte és el mateix. Empresaris que s’han fet rics, com els que a Itàlia van créixer a l’empara del proteccionisme que els van brindar els aliats després de la Segona Guerra Mundial. Empresaris procedents de famílies mitjanes, amb certa cultura, que formaven una elit, com la catalana. En tots els casos es tracta de crear un enemic. Alguna cosa semblant passa amb la xenofòbia. Quan es llança el missatge que els emigrants prendran la feina als nostres fills, s’està apel· lant als sentiments des de la butxaca.

Per Thomas Piketty tothom vol ser paradís fiscal. També els mentors del procés?

En la campanya publicitària que l’ANC i Òmnium van fer amb motiu del pseudoreferèndum del 9-N, demanant que els seus seguidors diguessin quines eren les seves preferències en una Catalunya independent, van sortir coses tan candoroses o sarcàstiques com que “hi hagi gelat per postres cada dia”, “un país on només plogui els dies de col·le” o “un país que s’aixequi molt d’hora però que dormi tranquil”. Però, en realitat, tot moviment d’independència al que aspira és a tenir la clau de la caixa. Per principi. No és estrany, doncs, que l’independentisme català associés la idea d’aconseguir la clau i el paradís fiscal. “Volem ser com una gran Andorra”, s’ha sentit dir. Però, com es diu en el nostre grup, els paradisos fiscals no són a Luxemburg, Suïssa, Irlanda…, sinó al passeig de Gràcia de Barcelona. En els grans despatxos que assessoren els que desitgen evadir o eludir impostos. Aquí es creen les SICAV, les SOCIMI…, mitjançant les quals s’evita pagar impostos.

Una altra proposta de Piketty és crear un fons universal, a través d’un impost ad hoc, mitjançant el qual els joves, en complir 25 anys, rebrien 120.000 euros per poder encarar la vida d’adult…

Com a provocació és una cosa boníssima, perquè contribueix a obrir un debat necessari. És curiós el sentit de la propietat en moltes persones. Gent amb immensos patrimonis que, com es diu, estan cridats a ser “els més rics del cementiri”, fan l’impossible per seguir acumulant, no paguen impostos… Diuen que és per deixar-ho als seus fills, de vegades a costa del seu propi benestar. Però si un és ric i no paga impostos, al llegar la seva propietat contribuirà a fer que els seus descendents siguin encara més rics. Tots hem de contribuir al bé social, fins i tot per a aquells que no paguen impostos.

En tot cas, les figures fiscals no són una mica rígides, desfasades dels problemes financers canviants de la societat? Per què, per exemple, no incrementar els impostos relacionats amb el medi ambient, davant la urgència de la seva deterioració?

Sí. Els impostos no només s’han d’orientar a reequilibrar qüestions socials. També han de penalitzar, i en la qüestió del medi ambient es pot contribuir decisivament, via impostos, a moltes coses, des de l’eficiència energètica fins al reciclatge. Als anys 70, quan va començar a parlar-se dels robots, en l’època del president francès François Miterrand, ja es va plantejar la possibilitat que contribuïssin al finançament de la Seguretat Social. D’alguna manera cal gravar els avantatges competitius que comporta la robotització. Un d’elles podria ser un impost a la productivitat, procurant minimitzar els nivells de subcontractació, que ara poden arribar a ser més de sis.

Els molt rics, que a tot el món es doten de seguretat privada, medicina privada, educació privada…, es resisteixen a pagar impostos, fent valer que ells no reben res a canvi…

Cal canviar les Constitucions per explicitar que ningú pot quedar-se fora de la societat, és a dir, tothom, inclosos els molt rics. Perquè per molt que vulguin autonomitzar-se, sempre seran interdependents.

S’està guanyant, en fi, la batalla global contra l’evasió fiscal, o el que està passant és tot el contrari?

La riquesa creix i el que es paga en forma d’impostos baixa. El mateix passa amb l’economia submergida, que està sent emparada en molts països. I cal tenir en compte que en la fiscalitat tampoc hi ha fronteres. Serveix de molt poc que, a escala local, es combati el frau i s’intenti redistribuir la riquesa si les grans multinacionals campen com volen per tot el món.

(Visited 196 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari