Sense sostre irreversible

A l’avinguda Icària de Barcelona feia dies que veia cada matí un home sepultat sota tot de roba, mantes, bosses i cartrons, assegut en un banc. Fins i tot els dies de fred i pluja me’l trobava camí del meu esmorzar. Quan plovia, afegia un paraigua al seu muntatge. Aquest matí de diumenge, però, no hi era. Per la nit va fer un vent de mil dimonis i potser contra aquest element ja no hi ha pogut batallar. O potser ha fet cas dels treballadors municipals o d’Arrels Fundació als quals els veïns han advertit de la presència persistent d’aquest home sempre al mateix lloc. El que sol passar en casos així és que el sense sostre rebutja les propostes de passar la nit en un alberg municipal o privat. La veritat és que traslladar el munt de coses que l’envoltaven al banc no s’intuïa fàcil. 

Que hi ha molta gent que viu i dorm al carrer ho sabem de tota la vida. D’adolescent creia que la culpa de la seva situaciò trista la tenia el franquisme, convenciment que em fa entendre els que a hores d’ara imputen al franquisme mals de la societat actual. Però una cosa són els ulls d’un adolescent que no entén que hi hagi gent que dormi per terra a la seva ciutat i una altra que gent adulta s’empassi que l’Espanya actual és la mateixa que va malmetre el dictador Franco durant prop de quaranta anys.

No hi ha manera de posar fi a aquesta realitat? És consubstancial al sistema capitalista i d’economia de mercat en el qual vivim? Va lligat a la condició humana? Hi ha persones que necessiten vivendes espectaculars per viure a gust i d’altres que no voldran mai tenir un sostre propi?

Pep Garrido i Xesc Cabot han dirigit la pel·lícula ‘Sense sostre’. L’acaben d’estrenar als cinemes Girona, a Barcelona. Ens expliquen la història de Joan, un home que viu i dorm als carrers de la capital catalana. És un treball sense concessions. Dur. Realista. El protagonista, Enric Molina, ha viscut l’experiència de ser un ‘sense sostre’, tot i que no interpreta exactament la seva història. No hi trobareu solucions a un problema que sembla endèmic. Que te’l refreguin per la cara durant una hora i mitja incomoda.

Oriol Junqueras diu que la independència és irreversible i un nou referèndum, inevitable. Quin Torra tuiteja que “la repressió només s’aturarà amb la independència”. I em pregunto quin és l’antídot perquè algun dia s’aturi el patiment dels sense sostre, deixi de ser inevitable i irreversible.

Al vespre del diumenge vaig anar a mirar si havia tornat. I allí estava un altre cop, al banc de sempre, com un element decoratiu més de l'avinguda.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides