La pregunta del referèndum del 1 d’octubre de 2017 a Catalunya presentava una redacció viciada, que induïa a respondre sí. “Vol vostè, que Catalunya sigui un estat independent…?”. El verb "voler", en present d’indicatiu, ofereix un suggeriment implícit afirmatiu (sí). Es desproveeix la pregunta de la seva neutralitat. Els resultats "beneficiaran" la posició pretesa pel redactor.
Després d'anys d'explicar a la universitat el risc d'esbiaixar preguntes, dirigint la resposta, ho vaig advertir als responsables. L’associació professional, "no es vol ficar en política”, Comunicació de la Generalitat diu que no era de la seva competència
Exemple de redacció neutra no esbiaixada: “Podria indicar què li semblaria la possibilitat que Catalunya…?
Pregunta sempre en temps potencial, mai en imperatiu i amb alternatives, doncs la dicotòmica simple, sí o no, limita i empobreix la capacitat de decisió. Exemple d'alternatives
· “es mantingués en la situació autonòmica actual”
· “adquirís una independència plena com a nou Estat nació”
· “romangués amb més avantatges dins de l'Estat espanyol”
Una campanya que no contempla el no!
El referèndum defensa totes les opcions. En aquest, només es defensa el sí. Del no, no se'n parla. El govern dona suport descarat a una opció, posant al servei del sí els mitjans de comunicació públics, premsa, ràdio i televisió, amb els diners de tots. Aquest no és un referèndum neutral, ni equidistant. Tot al contrari, han decidit jugar brut i malversar fons. En realitat es tracta del “dret a decidir el que jo et digui”.
El dia del vot, pares de família i avis, romanen tota la nit, a les escoles, transformades en col·legis electorals. El dia anterior, “casualment”, hi havia activitats. La utilització de nens, amb la finalitat d'estar presents els adults l'endemà, pel temor que la votació es pogués impedir, és un fet objectiu molt imprudent.
Les forces de l'Estat cometen el pitjor error, en impedir el que hauria d'haver estat una "botifarrada" més, deixant que transcorregués la farsa en pau. Aquell dia, malgrat els xocs que es produeixen, a cap hospital arriben els "centenars" de ferits que els organitzadors tracten de fer-nos creure.
Les càrregues policials donen, però, “legitimitat popular” al referèndum. La "repressió de l'Estat" es pren com a justificació per validar, “l’heroica" acció dels votants, donant peu a una reivindicació ferotge en transformar algunes contusions derivades de l’ocupació dels col·legis en una “brutal” repressió de l'Estat, inexistent Oli en un llum”, per als organitzadors
Un resultat propi de règims dictatorials.
En el referèndum vota un 43% del cens. Dels 2.300.000 votants el 90% vota sí (1.800.000),mentre que un 10% (177.000) opta pel no.
En tots els referèndums de règims dictatorials (Guinea, Putin, Fidel, o llei de les Cortes Generales de Franco) s'assoleixen registres favorables del 90% o superiors, la qual cosa indica que l'oposició no existeix, bé perquè està empresonada, o com el cas que ens ocupa, perquè es va quedar a casa (57%). Aquest 10% de no sol ser justament la part que al règim dictatorial li permet dir que han estat unes eleccions “democràtiques” perquè existeix oposició.
El resultat es pren com un mandat “sagrat” del poble cap a la independència. La justificació per al cop d'estat està assolida. El col·lectiu que no ha votat (57% de la població), roman callat i espantat a casa. Sembla “El silenci dels anyells". Hi ha, doncs, una majoria del catalans no hipnotitzats.
Nou indicadors de manipulació:1.Pregunta esbiaixada, 2. Publicitat unilateral, 3. Ús parcial dels mitjans públics, 4. Malversació de diners públics, 5. Utilització de menors, 6. Cens irregular (cap targeta censal; s’arriba a votar més d'una vegada), 7.Centenars de ferits inexistents, 8.Resultat propi de règims totalitaris, 9.Es presenta com un mandat de tot el poble català.
La independència es declara 26 dies més tard, per retirar-la al cap de 8 minuts. De l'entusiasme es passa a la incredulitat i a la decepció. El sentiment d'engany no arrela, ja que l'entrada a la presó dels frustrats colpistes és un magnífic al·licient per mantenir la idea de l’Estat repressiu.
