El Jorge i la Sandra són fills de dos immigrants que van arribar a Barcelona provinents d’altres punts de l’Estat els anys seixanta. Com tants d’altres. El seu pare venia d’un petit poble de Jaén i la seva mare d’una localitat de Burgos. Ell es va passar alguns anys vivint a les barraques de Montjuïc en unes condicions molt precàries amb el seu pare que era paleta, fins que van accedir a un pis al Poble Sec. Ella, que va ser enviada a Barcelona amb una tieta a petició de la seva mare perquè trobés un futur millor, va entrar a treballar d’assistenta en una casa de la Ciutat Comtal. Força anys més tard d’arribar a la capital catalana, es van conèixer, es van casar, se’n van anar a viure al barri de Sant Andreu i van tenir el Jorge i la Sandra.
Tots dos ja estan jubilats; ella ha treballat d’assistenta i netejant llars durant bona part de la seva vida i ell arreglant i supervisant el funcionament d’ascensors. Tanmateix, tots dos eren conscients que l’ascensor que realment calia arreglar era el social. Desitjaven que els seus fills poguessin estudiar i tinguessin l’oportunitat d’arribar a la universitat. Sabien perfectament que ho tindrien més difícil que altres companys dels seus fills, els pares dels quals podien ser ja universitaris o tenir alguna titulació d’estudis superiors. Actualment, el Jorge és enginyer industrial i la Sandra infermera.
La història dels pares del Jorge i la Sandra és la de centenars de milers de treballadors del nostre país. Famílies que saben el que ha costat que els seus fills fossin la primera generació universitària de la família.
Els darrers dies, veient el que ha succeït en algunes universitats catalanes, m’ha vingut a la ment el seu relat vital. No tothom pot permetre’s faltar a classe. No tothom sap el que suposa estar en una classe a la universitat. Per moltes famílies el vot i, en conseqüència, la defensa de la universitat pública, són les úniques armes de què disposen. Són perfectament coneixedors dels esforços econòmics i dels sacrificis que han hagut de fer perquè els seus fills hagin pogut arribar a la universitat pública.
Per tot això, és enormement preocupant el descrèdit que ha experimentat la universitat pública les darreres setmanes, més enllà dels comunicats fets per alguns centres respecte a la sentència del procés. El més inquietant de tot, actualment, és la devaluació que poden patir moltes titulacions universitàries fruit de l’acord que han pres algunes universitats de poder accedir a l’avaluació única. En altres paraules, presentar-te només a un examen per superar una determinada assignatura.
Les reflexions que em plantejo respecte a aquesta qüestió són diverses. En primer lloc, hi ha carreres en què una bona part del grau prové de pràctiques o d’activitats com seminaris que impliquen la realització de treballs en grup o l’assistència a conferències. Sense anar més lluny, el grau que estic cursant, el de periodisme, consisteix en l’elaboració de força notícies, cròniques o reportatges, entre altres. És impossible realitzar aquestes tasques duent a terme únicament un examen.
En segon lloc, la decisió de l’avaluació única defensa els interessos d’una part dels estudiants i no els de tot el col·lectiu estudiantil. Em comentava fa uns dies un professor de la meva facultat amb qui mantinc una bona relació que aquesta era la sortida menys conflictiva. Coincideixo absolutament amb ell. Tanmateix, tampoc es pot passar per alt que la solució presa pel rectorat de diferents centres universitaris és el resultat de la imposició d’alguns estudiants independentistes que bloquejaven l’accés d’algunes facultats. Per tant, no és fruit de la paraula i l’escolta que són les que haurien de guiar les conductes i els comportaments en una societat democràtica com la nostra. I, en tercer lloc, és la constatació que la idea que té el govern de la Generalitat de les vagues s’ha estès per amplis sectors de la societat catalana: fer vaga no té cap cost.
La universitat pública ha de recuperar el prestigi que ha perdut les darreres setmanes. Els rectors i els màxims responsables universitaris no poden perdre de vista que els graus universitaris i la formació que aquests impliquen cohesionen a les societats, permeten igualar les oportunitats i representen una fita molt important per famílies com la del Jorge i la Sandra, que no havien tingut una primera generació universitària fins aleshores.
