La idea que Jordi Pujol volia fer arribar als membres del secretariat permanent de CDC en el document que els va lliurar el maig del 1997 i al qual ha tingut accés EL TRIANGLE era que calia recuperar l’aposta dels líders nacionalistes Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó d’“una Catalunya lliure en una Espanya gran”. Per ell, fins i tot el president de la Generalitat Francesc Macià subscrivia, “en la pràctica”, aquesta idea.
A Pujol el preocupava com encaixarien els seus seguidors i els seus votants la seva defensa d’una Catalunya que formés part d’Espanya. “Accepta això la nostra gent?”, es preguntava. I es responia ell mateix: “Jo crec que sí si definim bé i sense por els objectius que defineixen la Catalunya lliure”. La “Catalunya lliure”, tal com l’entenia Pujol aleshores, no equivalia a una “Catalunya independent”. Probablement, el que ell entenia com “la nostra gent” sí que identifica ara, en bona part, llibertat i independència.
Considerava que “la nostra lleialtat, i la nostra disponibilitat de col·laboració per la democràcia, l’estabilitat i el progrés d’Espanya està més que demostrat”. I creia que l’1 de gener del 1998 “seria el moment de prendre una decisió històrica, amb solemnitat, i a un alt nivell institucional” i que havia arribat el moment “de reformular els nostres plantejaments si volem ser més eficaços i donar un missatge i horitzó al nostre país”.
I tancava l’etapa coneguda com de “peix al cove”. L'expresident Pujol defensava que “no podem seguir negociant punt per punt. Ho hem fet durant anys, amb resultats més positius que negatius, però ara tot sembla indicar que aquesta manera de fer ja no pot continuar i hem d’engegar un nou impuls nacional en termes de globalitat”.
