Aquest diumenge dia 10 celebrem les eleccions més estranyes de la història de la democràcia espanyola. Les incerteses que provoca la situació política de Catalunya i les incògnites per l’impacte que tindria la sentència del Tribunal Suprem pels fets de l’1-O van avortar la formació d’un govern PSOE-Podemos, que era el missatge que van enviar les urnes en els comicis del passat 28 d’abril.
Pedro Sánchez va tenir por de presidir un govern feble i supeditat, en última instància, als escons d’ERC i PDECat. Per això va decidir convocar unes noves eleccions, esperant a veure què passava a Catalunya i amb la confiança que, en aquesta ocasió, les cartes li siguin més favorables per formar un govern fort i estable, que és el que li exigeix l’eix París-Berlín, que dirigeix la Unió Europea.
Malgrat els escarafalls que ha provocat a Catalunya la sentència del Tribunal Suprem, la veritat és que, mirat en perspectiva, des del 14-O no ha passat res que perjudiqui seriosament els interessos vitals de l’Estat. La contundència policial desfermada pel CNP i els Mossos d’Esquadra i les detencions de joves manifestants han tingut un efecte fulminant en els ànims combatius dels CDR, del SEPC, del Tsunami Democràtic i del Pícnic per la República.
Accions imaginades, com el tall indefinit de l’AP7 per impedir el trànsit de camions a Europa o l’ocupació dels col·legis electorals per sabotejar les votacions del 10-N, han quedat en no res. L’actitud dubitativa del president Quim Torra –que ni ha estat capaç de destituir el conseller Miquel Buch ni tampoc ha obert les presons on hi ha els nou líders independentistes condemnats-també desconcerta i descoratja les avantguardes més hiperventilades del moviment secessionista.
Dels esdeveniments d’aquestes últimes dues setmanes qui n’ha sortit més tocat ha estat el mateix president Quim Torra i, per elevació, el seu mentor de Waterloo, l’expresident Carles Puigdemont. L’alarma dels sectors empresarials pels efectes negatius de les imatges dels aldarulls sobre l’economia catalana afegeix pressió a l’hoste del Palau de la Generalitat, que es resisteix com gat panxa enlaire a convocar eleccions autonòmiques anticipades, que és l’última carta que li queda a la mà per poder negociar.
En aquest sentit, les eleccions del 10-N tenen un gran interès en clau interna de Catalunya, encara que els escons que obtinguin les tres forces independentistes (JxCat, ERC i CUP) no serviran per res a Madrid. Si ERC s’imposa clarament a JxCat, com assenyalen les enquestes, aleshores la posició del president Quim Torra esdevindrà insostenible i la legislatura quedarà definitivament liquidada.
L’estratègia de Pedro Sánchez sembla que li funciona. Aturada la revolta catalana al carrer i a les institucions, l’operació de traslladar les despulles del dictador Francisco Franco fora del Valle de los Caídos ha servit per delimitar el pes de l’extremadreta –emboscada, durant dècades, a les files del PP- a Vox. Pablo Casado ha quedat alliberat de l’herència franquista i això permet al PP transitar còmodament cap a un centredreta homologable a Europa.
Descartada l’opció de Podemos, que no es considera fiable, tot fa pensar que el disseny post 10-N passa per un gran pacte de col·laboració a l’alemanya –on democristians i socialdemòcrates governen plegats des de l’any 2013- entre el PSOE i el PP, amb suports externs de petits partits si és necessari. Òbviament, en campanya, Pedro Sánchez i Pablo Casado reneguen amb vehemència d’aquesta possibilitat, però és la més versemblant per encarar els enormes desafiaments econòmics i socials que té l’Estat espanyol al davant.
Un pacte PSOE-PP és un fet inèdit en els annals de la política espanyola i veurem què dona de si. En tot cas, obre les portes a una estabilitat parlamentària imprescindible per aprovar els pressupostos, després de la concatenació d’eleccions. Per si quedava cap dubte, la irrupció d’Íñigo Errejón afebleix Podemos. Tot està a punt per a aquesta gran operació d’Estat, beneïda per la Zarzuela i pels grans poders empresarials i financers. Ara només cal que les urnes certifiquin el 10-N la viabilitat d’aquesta fórmula.
