La batalla de fons entre el vestidor i la directiva del FC Barcelona seguirà desenvolupant-se al llarg de la temporada sense que ningú ni res pugui promoure una solució ni a curt ni a llarg termini. El conflicte se situa en una dimensió molt més enllà dels atacs que puntualment pugui llançar el vestidor contra la junta o de les presumptes càrregues de profunditat, al contraatac, de la directiva. El que està en joc passa per una revolució transcendental de la plantilla que, a més de necessària per a una qüestió d'edat i d'estratègia de futur, comporta un relleu generacional inevitablement traumàtic per a totes les parts: jugadors, afició i directiva.
Un colla de jugadors com Messi, Suárez, Busquets, Piqué, Rakitic i probablement Jordi Alba són els futbolistes que, segons el que està planejat, han d'anar abandonant ara la primera línia de joc en benefici de futbolistes com Griezmann, Dembélé, De Jong o Ansu Fati, que haurien de ser els titulars a partir de la temporada que ve. Hi ha dos motius estructurals que justifiquen l'esclat d'aquest enfrontament i que coincideixen en el temps: d'una banda, l'edat i el rendiment de futbolistes que a més hi han patit un gran desgast, enfrontats a l'exigència de l'alta competició, i, per l'altra, la precarietat de l'economia blaugrana, constreta per la urgència de rebaixar l'enorme pes de la massa salarial, actualment per sobre del 70% de les despeses del club si es compta també el volum salarial de la resta de les seccions.
Es calcula que sense Messi i tres o quatre jugadors més el brut alliberat arribaria a la xifra dels 300 milions d'euros si la temporada que ve s'hagués completat el relleu, és a dir, l'adéu a les vaques sagrades de l'equip. Seria, indubtablement, un alleujament imprescindible perquè el Barça ha arribat al límit dels seus recursos ordinaris amb la peremptòria necessitat anual de traspassar i cedir futbolistes per un import superior als 200 milions d'euros. Els responsables financers del club ja admeten i cataloguen de fet el negoci de la venda de jugadors i operacions de cessió com una opció d'ingressos recurrent i no com una cosa extraordinària. Això sí, contra el criteri d'experts que consideren aquesta estratègia no només perillosa des del punt de vista de la incertesa que suposa tancar aquest tipus de vendes, sinó també, i sobretot, per la incidència cada vegada més evident contra la voluntat i els interessos de la planificació esportiva.
El croat Rakitic és un exemple estrepitosament fallit d'aquesta planificació, ja que es donava per fet que fent-lo seure a la banqueta des del primer partit i donant-li a entendre que no jugarà en tota la temporada acceptaria marxar traspassat a la Juventus a primers de setembre. No obstant això, s'ha quedat.
En el cas de Messi la relació amb la junta s'ha degradat i ja l'estan convidant a anar-se'n posant al descobert una clàusula del seu contracte per la qual queda lliure el pròxim 30 de juny. No sembla gratuïta la duresa amb què els jugadors s'han estat expressant, sinó una forma de resposta a aquesta maniobra de la junta per precipitar d'alguna manera la regeneració del millor equip de tots els temps, que també és, a tots els efectes, el més car de la història. Tan i tan car, i tan poderós, que ja és del tot insostenible.
