El Pla de nacionalització de Catalunya que l’aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol va posar sobre la taula del seu consell executiu comptava amb un nucli dur d’una vintena de persones i un llistat de 84 persones, els agents actuants, per inocular-lo a tots els sectors socials. Quan Pujol va cessar com a president de la Generalitat es va traslladar a un despatx oficial que l’administració autonòmica li va posar al passeig de Gràcia de Barcelona. Podia triar tres persones de confiança a sou de la Generalitat. Una de les tres va ser Ramon Goicoechea, membre de la seva secretaria mentre era president. Hi confiava molt. Tant que li va encarregar que coordinés, l’any 1990, el Pla de nacionalització de Catalunya que va posar en marxa.
Aquest projecte presentava Goicoechea com a coordinador de la Comissió d’Acció Interna de la Generalitat i explicava així les seves funcions: “Un cop fets els enunciats, establertes les prioritats i dissenyades les estratègies, cal concretar l’execució i control de la gestió. En aquest sentit, s’entén que cal evitar tot allò que puguin ser camins paral·lels. És a dir, s’entén que una instrucció i el seu control en l’àmbit de l’Administració s’ha de donar i seguir pels camins habituals i de manera formal. Potser des del departament de la Presidència –secretaria general de la Presidència o secretaria del Consell Executiu– hi podria haver una persona encarregada específicament de fer el seguiment dels temes, instruccions, acords,etc., tenint com a interlocutors els directors generals, als quals podria demanar, amb coneixement dels consellers respectius, com estan els temes que ens ocupen pel que fa al grau de compliment, timing, situació, etc, i elaborar informes per tal que qui correspongui en pugui tenir un seguiment ajustat. Caldria que aquella persona assumís també la secretaria del Consell Tècnic, o fos present a les reunions, la qual cosa li permetria conèixer quins assumptes són elevats al Consell Executiu i quins no i per què, així com un cert seguiment en l’elaboració dels pressupostos, eina bàsica per tal de prioritzar i contemplar l’execució de la política”.
Pujol havia triat per a aquesta tasca immensa una persona molt discreta. Tot el contrari del secretari general de la Presidència que havia abandonat el càrrec el juny d’aquell any: Lluís Prenafeta. Va col·laborar al llibre L’home, l’amic, el president. Homenatge a Jordi Pujol, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’any 2009. En aquest llibre, en el qual una seixantena d’autors presentaven una cara amable de Pujol, Goicoechea hi va escriure un article de sis pàgines on parlava dels inicis de Convergència Democràtica. A la presentació que se’n va fer a Sabadell, organitzada per Òmnium Cultural, se’l definia com a “dirigent comercial i polític”. Una de les funcions que li va encarregar Pujol va ser que fes de pont amb les penyes flamenques i les cases regionals. El 1996 el van nomenar membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) en representació de CDC. Formava part del que el Pla de nacionalització qualificava de Comissió General. A més d’ell, en formaven part Ramon Juncosa i Joan Amorós, dos dels ideòlegs del pla, i diversos consellers i funcionaris dels departaments de Presidència, Economia, Cultura i Ensenyament, com el director general de Joventut, Enric Puig, el de Política Lingüística, Miquel Reniu, i el mateix Pujol.
Juncosa va ser la persona a qui Pujol va encarregar l’elaboració de l’esborrany del pla, en la redacció del qual també hi va col·laborar Joan Amorós. Amorós, nascut el 1938, va presidir Acció Escolar del Congrés de Cultura Catalana, impulsora de la campanya El país a l’escola i ara presideix l’Associació Conèixer Catalunya. Ramon Juncosa va ser un col·laborador molt estret de Pujol. El fill gran del president, Jordi Pujol Ferrusola, li ha atribuït la seva afiliació al partit que va fundar el seu pare. “L’any 1993, Ramon Juncosa i Joaquim Forn em van enredar per tal que entrés a CDC”, ha explicat en alguna ocasió. Llicenciat en Filosofia i Lletres, va exercir de mestre i de director d’escola abans d’entrar a l’Administració de la Generalitat. Va ser cap del gabinet d’Ordenació de l’Educació, cap del Servei de Relacions Institucionals, director general d’Ordenació i Innovació Educativa i director general de l’Institut Català de Noves Professions al departament d’Ensenyament, i director general d’Avaluació i Estudis del de Presidència, que és el càrrec que ocupava quan va morir l’any 2000.
A més d’aquesta comissió general, el pla en preveia sis més: Pensament: Definició, Societat civil, Escola/Universitat, Acció Generalitat, Església i Campanyes. Els mitjans de comunicació no tenien una comissió pròpia però el seu control depenia de Pensament i d’Acció Generalitat. A Campanyes hi estava adscrit el fill gran del president, juntament amb Miquel Reniu. Per materialitzar la nacionalització del país, el pla era molt clar: “Òmnium Cultural per a la realització de campanyes no institucionals i la Generalitat per a les institucionals”.
Ramon Goicoechea participava de dues comissions: Pensament i Acció Generalitat. En la primera coincidia amb l’aleshores conseller de Cultura, Joan Guitart; amb el cap de gabinet del departament d’Ensenyament, Antoni Gelonch, i amb l’escriptor i assagista Jaume Lorés, que dirigia el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat. A Acció Generalitat formava part de la coordinació de l’àrea.
Ramon Juncosa apareixia a la comissió d’Escola/Universitat amb Antoni Gelonch i Joan Amorós. Aquest darrer també era present a Societat civil, que tenia la responsabilitat de difondre el patriotisme català a les entitats socioculturals i de lleure, amb Enric Puig i Gemma d’Armengol, que també formava part de la Comissió General i que, el setembre del 1990, era gerent del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
La importància que Jordi Pujol donava al paper de l’Església en la configuració de la mentalitat que volia inocular als catalans es manifesta en el fet que hi dedicava una comissió específica. En aquesta hi treballarien dos sacerdots: Enric Puig i Josep Maria Aragonès. Aragonès era un ídol per a Pujol. Feia missa a la parròquia de Sant Ildefons, a la part alta de Barcelona. L’aleshores director del diari La Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga, va assistir a una d’aquestes misses, el 1959. L’oficiava en llatí, però el sermó el feia en català. Galinsoga es va aixecar a mig sermó i va marxar cridant, segons les fonts de l’època, “Todos los catalanes sois una mierda”. Pujol va liderar una campanya contra La Vanguardia que va aconseguir que el diari perdés subscripcions i anunciants. Finalment, Galinsoga va ser cessat.
Faltaven 30 anys perquè Pujol redactés el Pla de nacionalització que EL TRIANGLE us ofereix en exclusiva. Un Pla de nacionalització que, com es constata veient qui l’havia de gestionar i impulsar, tenia molt de pla d’evangelització.
