La setmana passada deia que a l’esquerra del pare no hi pot quedar ningú i set dies després el desembarcament d’Errejón en la política espanyola amb la missió de destruir el podemisme és un fet. El nou Frankenstein cuinat a foc lent en les calderes del soterrani de Ferraz mentre Pedro feia veure que negociava un acord amb Pablo encara està a mig acabar, però ja està fent de les seves inoculant el verí de l’escissió en alguns territoris i socis residuals. De moment, sembla que Catalunya es manté fidel al pablisme, tot i els intents de clavar una pica en el regne de la fAda Colau. Tanmateix, coneixent l’olla de grills que és el podemisme català, amb un historial de picabaralles, expulsions i intercanvi d’insults impropi d’una organització progressista seriosa, recomanaria a l’alcaldessa virtual que no es refiï ni de la seva ombra.
Caldrà tenir una mica de paciència perquè, de moment, l’allau d’adhesions que s’esperava des de les files podemites no s’està produint a la velocitat desitjada. Un dels arguments que els feia pensar en l’èxit immediat de l’empresa era la quantitat de damnificats que han deixat enrere les purgues del matrimoni Ceausescu clamant venjança. Sabem de sobres que Isabel i Fernando han governat amb mà de ferro un partit nascut teòricament per canviar les formes de fer política. Tanmateix, molts dels que es van creure el conte del 15-M reposen desenganyats en el cementiri dels bells ideals i no sé jo si tindran ganes de tornar d’entre els morts per molt que hagin batejat la cosa Más País (dir-se Más España hauria estat delirant).
Als desmemoriats els recordo que no és la primera vegada que el socialisme espanyol fa una opa hostil a tot el que es mou a la seva esquerra. Cal remuntar-se als últims anys del felipisme i els primers d’Ansar per trobar un experiment semblant. Aleshores va ser un èxit a mitges perquè va acabar amb el califa Anguita i la seva pinça, i va deixar Izquierda Unida a un pas de l’extinció, però tampoc va beneficiar tant el PSOE perquè el progressisme es va desmobilitzar fins a les eleccions del 2004. Per raons professionals vaig viure en primera línia aquell episodi, des de la creació del tumor en forma de corrent crític liderat per Diego López Garrido i Cristina Almeida fins a la seva constitució com a partit, el seu trencament amb la formació comunista i la seva desaparició devorat pel llop socialista.
Des de Catalunya es va donar suport entusiasta a l’invent i Rafael Ribó, que passarà a la història per més coses dolentes que bones, va obrir el camí pactant amb el PSC un acord preelectoral que va fer figa. La votació al Congrés de la reforma laboral que incorporava un acomiadament més barat va ser el detonant de la ruptura: els tres diputats d’IU del corrent crític es van negar a votar-hi en contra i van ser expulsats del partit. La resta de la història és fàcil d’imaginar: es crea el PDNI, es presenta a les eleccions amb el PSOE i s’extingeix. Tot en poc més de tres anys. López Garrido va rebre com a premi ser portaveu del grup socialista al Congrés i Almeida, candidata del PSOE a la comunitat de Madrid.
Hi ha altres noms il·lustres que també van participar en aquell experiment que ara es repeteix amb altres protagonistes. Una és Rosa Aguilar, l’alcaldessa de Còrdova i amiga de l’ànima del califa que va acabar de consellera i ministra amb el PSOE. L’altre és el periodista Rodolfo Serrano, pare i autor de moltes de les lletres del cantautor Ismael Serrano, qui des de les pàgines d’El País va instigar la revolta amb les seves incendiàries cròniques. Avís per a navegants: quan el PSOE i IU van fumar la pipa de la pau, Serrano va ser expulsat de la secció de política i arraconat a local fins que Aguilar el va convertir en el seu cap de premsa. Gaudiu, doncs, del bonic espectacle de destrucció que s’acosta. El millor que pot passar el 10-N és que els pedristes necessitin dels pablistes i dels independentistes per governar. El pitjor, que el meló popular guanyi les eleccions.
