Esgotat de tantes setmanes d’anar amunt i avall fent veure que negociava un govern de coalició que mai ha volgut perquè això de compartir el poder només ho fan els febles, Pedro Sánchez ha convocat eleccions i ens ha enviat a tots a dormir. Jo ara no tinc problemes per dormir però sé què és no poder-ho fer. I en el seu cas s’ha guanyat a pols unes quantes nits d’insomni per la seva falta de cintura política, però sobretot per haver enganyat la parròquia que el va votar fent-se passar per esquerranós quan mai ho ha estat. Per culpa seva haurem de tornar a votar el 10 de novembre quan no tocava i no descarto que el dia de la marmota es repeteixi fins que surtin els resultats que el PSOE desitja. Perquè ja sabem que la democràcia la carrega el diable quan els ciutadans no voten el que a tu et convé.
Entre la ciutadania que ha reclamat insistentment des de fa mesos un acord entre pedristes i pablistes s’ha instal·lat un gran desassossec que m’inquieta. Molts, decebuts amb tota la raó, es tornen a qüestionar quin sentit té anar a votar un altre cop quan hi ha una incapacitat manifesta dels nostres representants polítics d’arribar a acords que prioritzin el país per sobre dels interessos partidistes. És increïble que malgrat tot això alguns no escarmentem mai i, com que ens hem cregut el conte de la democràcia, seguim votant cada cop que ens interpel·len els venedors de fum confiant que algun dia el nostre vot servirà de debò per escollir polítics dignes que es trencaran la cara per fer un món millor. Ja sabem que l’esperança és el regal que els déus ens han fet per suportar una vida de merda, així que seguirem veient el got mig ple.
No tota la meva indignació té a veure amb qüestions metafísiques. També hi ha les econòmiques quan mig país no treu el cap del pou de la pobresa que s’arrossega des de l’inici de la crisi. D’entrada, la repetició de les eleccions generals ens costarà uns 140 milions d’euros sense comptar les subvencions que rebran els partits per fer front a la despesa electoral. La xifra obligarà el govern central a aprovar una ampliació de crèdit perquè aquests comicis no estaven previstos igual que no ho estaven els de l’abril passat. En total, ens haurem gastat en quatre eleccions 540 milions d’euros. És una pena que els diners de tanta disbauxa siguin públics. Si fossin de Sánchez i dels seus mariatxis, estic convençuda que el pacte amb el dimoni s’hauria aconseguit a la primera.
A part d’empassar-nos la ràbia i optar per l’abstenció que sempre beneficia la dreta disciplinada, poca cosa més podem fer més enllà de donar-nos de baixa del cens electoral i de tornar a votar el mateix que fa uns mesos. Jo he aconseguit que no em col·lapsin la bústia amb mentides de paper després d’uns quants intents. En teoria és molt fàcil, però la majoria de les vegades la web està penjada i has de treballar molt la paciència. Pel que fa a votar el mateix, crec que és la millor resposta a tanta ineptitud. No puc deixar d’experimentar un plaer malèvol imaginant la pròxima nit electoral repetint el mateix resultat, tot i que sé que el PSOE farà tot el possible perquè no passi i no dubtarà a alimentar les ambicions de l’escolanet Errejón. Perquè a l’esquerra del pare no hi pot haver ningú i perquè el pacte ideal és amb Rivera.
Tinc molt clar que si no s’ha aconseguit arribar un acord que barri el pas a la dreta és perquè Sánchez així ho ha volgut. Per demostrar que era possible li posaria l’exemple de Barcelona, on tenim una estrafolària coalició de comuns, pablistes i pedristes tot i que em consta que la fAda Colau no dorm gaire bé perquè del sinuós Collboni una no se’n pot refiar mai. Així que només em queda desitjar-li moltes nits de malsons, que és el que es mereixen els polítics irresponsables.
