Després que Pedro Sánchez anunciés la reiteració electoral, el professor de Relacions Internacionals de la UAB i exdirector de l’Institut Català Internacional per a la Pau, Rafel Grasa, llençava a l’arena del Twitter una provació i/o temptació: votar en blanc. No és un tema anodí. En quatre anys haurem votat quatre vegades el mateix tema. Votar a les eleccions espanyoles s’ha convertit en una mena de ‘revival’ de la mítica pel·lícula Groundhog Day (dia de la marmota), en què Bill Murray interpreta l’arrogant meteoròleg Phil Connors que, mentre cobreix l’esdeveniment anual del Dia de la Marmota, queda atrapat en un cicle de temps, repetint el mateix dia un cop i un altre. Salvant les distàncies i el que calgui salvar, el Congrés dels Diputats espanyol viu aquesta repetició permanent almenys de des de fa quatre anys i, desenganyem-nos, entrar en aquest bucle infinit crea desassossec.
Per això, el desafiament de Grasa és, si més no, estimulant. El gran referent del vot en blanc el trobem, sense cap mena de dubtes, en el llibre “Assaig sobre la lucidesa” de l’escriptor portuguès José Saramago, altament recomanable. Una metàfora crítica en què el Nobel denuncia obertament els abusos de poder. Una novel·la extraordinària a on el portuguès fa un al·legat a la dignitat i a la lucidesa de la societat civil. La provocació és aquesta: Si el 83% de la població vota en blanc, qui guanya les eleccions? En el relat de Saramago això passa, i el mateix escriptor responia a la pregunta en una de les presentacions que d’aquell llibre es van fer: “Per descomptat, qui perd és això que anomenem democràcia". A Lisboa, davant de 1.500 persones, Saramago denunciava que la democràcia, així en general, “està bloquejada”. I afegia ras i curt: "Podem treure i posar governs, però no podem enderrocar el veritable poder: les estructures econòmiques i financeres". I, davant de tot això, què cal fer? El també escriptor d’”Assaig sobre la ceguera” tenia resposta al disgust: votar en blanc.
El mateix president en funcions i candidat frustrat a la presidència del Govern, Pedro Sánchez, es mostrava en termes similar en una entrevista que en el seu dia va concedir-li al periodista Jordi Évole en el programa “Salvados”, en què reconeixia l’existència del veritable poder de què parlava Saramago, el de les estructures econòmiques i financeres. En aquella entrevista, digne de ser remesa, també deia que s’havia equivocat titllant Podem de populista, i reconeixia que al PSOE no li quedava una altra solució que treballar colze amb colze amb Podem. Ha plogut des de llavors i els posicionaments han girat com si es tractés d’un mitjó.
La veritat és que els polítics espanyols també han abusat, de manera extraordinària, de la paciència dels electors, i els darrers n’estan fins als bemolls dels seus teòrics servidors. Mereixen, inapel·lablement, el 83% dels vots en blanc. Cadascú tindrà el seu culpable preferit. Per a mi, es poden repartir la culpabilitat entre tots i de manera proporcionada: des de quasi un 29% del PSOE i fins a arribar a l’exigu 0,20% del Partit Regionalista de Cantàbria, passant pel 14% de Podem i els tants per cents que correspongui a la resta de partits amb representació parlamentària.
Tot i que res és generalitzable, el més perillós del pols ‘saramagonià’ és que aquesta mena de debats transcendentals sobre el vot en blanc acostumen a venir de l’esquerra, i és aquesta la més propensa a descarregar la ira sobre els seus polítics quedant-se a casa o votant en blanc. La dreta, molt més pragmàtica, acaba perdonant amb major facilitat les estupideses dels seus polítics i uniformement voten en negre sobre blanc.
