Historiador. Va presidir Amnistia Internacional a Espanya. Treballa a l’Ajuntament de Castelldefels en una àrea que inclou l’emigració i lluita contra les pseudociències. Ha publicat un llibre sobre les Brigades Internacionals. Forma part de Federalistes d’Esquerres.
L’emigració és innata a la condició humana?
Hi ha una cosa més important que les fronteres, que és la necessitat de preservar la vida de les persones. Tots necessitem millorar les nostres condicions de vida. Des de sempre. Els animals han estat molt determinats pel clima i les possibilitats ecològiques del medi. No és imaginable un os polar al desert. Però els éssers humans sí que tenim la possibilitat d’adaptar-nos a l’entorn. En cas de necessitat, podem passar d’un clima a un altre sense problemes. Som nosaltres mateixos, els qui hi posem traves. Coartem la llibertat que la natura ens atorga per poder viure on vulguem.
Fet que té el seu rostre més ferotge en els neonacionalismes que ens envaeixen…
L’antítesi a la lliure circulació de les persones és la manera d’entendre el nacionalisme, no com un orgull de la pròpia cultura, sinó la pulsió de posar fronteres, tant físiques com mentals, a qualsevol mena d’acostament als qui venen d’altres contextos. Això és una cosa que m’horroritza. Tot el que ens envolta, començant per la mateixa ciutat de Barcelona, és producte de la immigració. No només, com es diu, de gent procedent de la resta d’Espanya i de tot el món, sinó dels mateixos catalans. A Catalunya, com a la resta d’Espanya, les grans ciutats s’han nodrit de gent que ha vingut del territori, d’altres comarques. Persones que, com qualsevol emigrant, consideraven que les seves condicions de vida podien millorar marxant cap a la ciutat i se n’hi anaven.
Quin sentit té, doncs, l’animadversió contra l’emigració, en un context en què no hi ha una especial disputa pels recursos sinó que, al contrari, resulta objectivament necessària per a les economies desenvolupades?
No té cap sentit en societats on es llença el menjar per tones, on es malbarata l’energia i que, com és el cas d’Espanya, tenen milers de persones que han marxat a treballar fora, que es qüestioni com s’està fent la immigració. Això és un disbarat. No hi ha cap raó capaç de justificar les polítiques contra l’emigració a Europa i als Estats Units. La densitat de la població a Europa, aparentment elevada, continua sent baixíssima en molts territoris. Aquells camps de Sòria dels quals parlava Machado són buits, com bona part d’Espanya.
Històricament, Catalunya no és un exemple molt acabat de migracions, de mestissatge?
Sorprèn moltíssim que, sent resultat d’una gran diversitat, a Catalunya s’intenti construir una identitat única. El meu cognom mateix, Borgoñoz, és un cognom català castellanitzat. Tota la meva família és murciana, però resulta que procedeix d’emigrants catalans que al segle xviii se’n van anar a Múrcia. I ara, entre cometes, hem tornat. La família d’una amiga, jueva resident a Barcelona, que va ser expulsada d’Espanya fa 500 anys, conserva el cognom Barchilón, que ve de Barcelona. Són així, els tombs que fa la vida.
A l’última reencarnació del nacionalisme català (versió Torra) la identitat treu el cap amb força. D’on surt, això?
Això és comú als nacionalismes, des dels seus orígens a l’època romàntica. Consisteix en una mitificació del que és propi, al marge de qualsevol justificació objectiva. Una construcció que té més d’inventat que de real. Actualment hi ha una sorprenent polèmica a Catalunya en què es culpa l’auge dels castellers al fet que es deixi de ballar la sardana. Crec que es pot viure perfectament en un món on convisquin i es complementin totes dues coses i que, a més, incloguin molts altres gustos i maneres de divertir-se. Però, esclar, hi ha gent a qui li agrada manegar les essències per una qüestió de poder, de domini, de control. Que se senten completament insegurs quan, en una conversa, algú diu que la seva llengua materna és el wòlof.
En definitiva, l’emigració, en un món globalitzat com l’actual, no remet a una cosa tan senzilla com traslladar-se?
Ara ja no es parla tant d’emigració com de nova ciutadania. En realitat, la gent que ve de fora és cada vegada més vista com a ciutadans amb drets, sense cap altre problema. Es podria assimilar al que entenem per viatgers, però sense la restricció de drets que poden tenir. A Castelldefels hi ha un 20% de població procedent de l’estranger. Així, quan hi ha eleccions, per raons diverses, entre un 10% i un 15% de ciutadans adults no poden votar. Gent que viu allà des de fa anys, però que no pot votar. Un absurd.
Quina alquímia més difícil s’estableix aleshores entre el xarneguisme, els nous emigrants internacionals i l’identitarisme nacionalista?
El xarnego era el pitjor perquè, en origen, era la barreja de català i espanyol. Té molta càrrega pejorativa, perquè ve a dir que el pare o la mare del xarnego era, per definició, un traïdor. Es veia com una ofensa que algú dels nostres es barregés amb algú d’ells. Aquest sentiment, afortunadament, ja no es viu entre molta gent de Barcelona i Catalunya. Però, en determinats cercles, els cognoms compten. N’hi ha prou de fer una ullada als càrrecs a la Generalitat de Catalunya per veure quins són els cognoms dominants. En aquest context he de dir que tinc amics independentistes que diuen que no són nacionalistes. Cosa que, més o menys, vindria a dir que es plantegen la sortida de Catalunya d’Espanya per raons d’interès, sobretot econòmic. Tenen, respecte a la immigració, posicions semblants a les meves, no són identitaris…, però no se senten espanyols. Però també hi ha nacionalisme excloent i això pot ser font de conflicte amb els qui no encaixen en el cànon.
La batalla contra els neonacionalismes, la xenofòbia, el racisme… s’entaula, en bona mesura, en el front cultural, en el terreny de la informació, de la cultura, de les idees… En conseqüència, més enllà de la política, no està plantejada la urgència d’una acció social més decidida en el terreny del coneixement?
Calen normes progressistes perquè el camp de joc sigui més equitatiu entre els actors, però l’objectiu és tenir una societat més justa. La igualtat de les dones no es basa a disposar de lleis igualitàries, sinó que la societat sigui igualitària. Les lleis són el mitjà, no el fi. Amb els emigrants passa una cosa semblant. No n’hi ha prou que tinguin els mateixos drets, sinó que cal que la societat integri l’emigració al seu ADN, i que no importin els usos i costums, que per a nosaltres tampoc són els que tenien els nostres pares i els nostres avis. Afortunadament, la cultura de matar moros i cremar heretges s’ha perdut. I això és un canvi important en els usos i costums.
Com, en fi, podem explicar la pervivència de l’esperit de campanar en el nostre món globalitzat?
Resulta sorprenent que hi hagi pares que porten els seus fills a fer judo, a veure pel·lícules de Marvel del Capità Amèrica i coses per l’estil que després es defineixen com a superidentitaris. No pot ser. Si vivim en un món global, cal acceptar-ho i actuar en conseqüència. El que cal tenir és esperit crític. Cal saber diferenciar el gra de la palla. Disposar de coneixements que ens permetin conviure de manera normal, ordenada. I l’esquerra no està responent com hauria de fer-ho a la qüestió de l’emigració. Per contra, no és estrany veure com l’auge de la ultradreta xenòfoba s’està produint precisament en llocs que havien sigut vedat de partits d’esquerres. Han canviat el seu vot a l’esquerra pel vot a l’extrema dreta. La gent d’esquerres, en general, es mostra partidària d’acollir l’arribada d’immigrants des d’una perspectiva generosa i no excloent, encara que de manera regulada. En aquest marc també apareixen qüestions complexes com el pes de determinades cultures en les formacions polítiques. No sé quin és, en aquest moment, el percentatge de persones estrangeres a Catalunya, però el que sí que és clar és que hi ha un gran col·lectiu humà que viu amb nosaltres i no té representació política. I no veig a l’esquerra voluntat de fer que el que al carrer és normal també ho sigui a les lleis i les institucions. I això passa també pel federalisme, perquè l’emigració és un fenomen complex que exigeix solucions complexes. I a això hi dona resposta el federalisme.
