Llicenciat en dret i diplomat en funció general de les Administracions Públiques. Professor associat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat en diversos ajuntaments, amb el Síndic de Greuges de Catalunya i ara a l’Ajuntament de Barcelona.
Molta gent continua preguntant-se quin és l’origen del conflicte que tenim a Catalunya.
Fa trenta anys estàvem en un món governat per Convergència i pel pujolisme. Aleshores jo ja en discrepava i era molt crític amb la manera de veure Catalunya i els catalans per part del pujolisme. Hi havia un patró que s’havia de complir: ser del Barça, anar a Montserrat, parlar català i portar barretina. Ho dic com a caricatura, perquè si no, no és un patró. Una de les coses que més agraeixo dels meus formadors és l’esperit crític que em van transmetre, cosa que no sempre és ben vista. En català, a algú així acostumen a qualificar-lo de perepunyetes. Fa uns deu o quinze anys formava part d’una coral i un dia, al bar on cantàvem, vaig trobar uns fullets firmats per una organització que s’anomenava Via Fora (un crit d’alarma medieval català), en què entre altres coses es deia que no es podia ser català i espanyol alhora. No havia passat res, però allò em va preocupar.
Com podríem denominar aquell estat de coses: nacionalisme de baixa intensitat, neonacionalisme…?
El catalanisme l’hem defensat des de l’esquerra, amb la idea d’una Catalunya de tots, integrada. Cosa que no era així en el pujolisme, encara que ho fes veure. La segregació formava part del seu discurs en la mesura que hi havia uns patrons d’identificació que si no els complies, no t’admetien al club. I així ho vivia jo. Però cal tenir en compte que Pujol era molt hàbil i un gran comunicador. Era un personatge que atreia. Però darrere de tot això, crec que tenia clar quins eren els seus objectius. No sé si se’n pot dir adoctrinament, però en qualsevol cas hi ha hagut indiferència a Catalunya respecte a Espanya, i fins i tot al món. No s’ha explicat a la gent que formàvem part d’una mateixa família i que el poble, la nacionalitat, Catalunya, és transcendida per altres realitats, altres projectes i altra gent amb la qual convivim.
I, d’alguna manera, l’esquerra va anar deixant-se portar per aquell discurs pujolista?
Històricament, l’esquerra arrossega una mala consciència respecte al tema nacional. I quan es plantegen aquestes qüestions relacionades amb la identitat, l’esquerra calla. Com que Franco va fer el que va fer, ara que estem en procés de recuperació de la identitat, sobretot el tema de la llengua, no posarem bastons a les rodes, deia l’esquerra. Per tant, ens vam mantenir en un segon pla i vam acabar cedint la iniciativa al pujolisme. Quan comença el procés l’any 2012, amb la manifestació de l’Onze de Setembre (per posar una data), encara hi havia gent com jo que pensava anar-hi per qüestions socials com les retallades. Carme Forcadell es va encarregar de deixar ben clar que a aquell acte s’hi anava a demanar la independència de Catalunya. Em vaig quedar a casa. En l’àmbit dels meus amics i contertulians, vaig estar callat més de tres anys quan es tocaven aquests temes. Per no crear conflictes, avivar tensions. Fins que un dia vaig decidir sortir de l’armari i dir que jo no tenia clar el que s’estava plantejant. Allà va començar un procés d’aïllament i autocensura.
I, de manera generalitzada, es comença a prendre consciència, no exempta en molts casos de perplexitat, de fins on s’ha arribat…
Hi ha diverses capes en tot això. El pujolisme, que va construint un nacionalisme de baixa intensitat però amb els objectius clars. I també coses com la iniciativa de Pasqual Maragall de reforma de l’Estatut d’autonomia. Un meló que es va obrir sense que calgués. Potser de bona fe, ell va intentar no reformar la Constitució, sinó l’Estatut, per obtenir més autogovern, i així va començar una cursa de competència per veure qui la tenia més llarga.
La cosa no es limita a la política, sinó que impacta de ple en el conjunt social. S’obre una esquerda a Catalunya…
No estic tant contra la independència, que és una opció que considero legítima, tot i que no la comparteixo (perquè trobo a faltar una discussió rigorosa sobre els pros i els contres de tal opció), com contra el procés. Cosa que es deriva de la meva condició de ciutadà i també de la meva feina professional com a jurista. Tot el que em van ensenyar a la facultat –que jo incorporo a la meva cultura– de seguretats jurídiques se’n va a fer punyetes amb el procés. La fractura no s’expressa al carrer, sinó en les convivències socials, en els entorns familiars, d’amistat, de treball… Perquè les circumstàncies obliguen a decantar-se de manera dicotòmica, sí o no. No hi ha matisos. Els grisos desapareixen. I això crea tensions. Com amb Franco, hi ha hagut gent del meu entorn que m’ha dit: “No et signifiquis, no et fiquis en política perquè patiràs”. Hem tornat al pensament únic, a allò d’estàs amb mi o no, la pàtria, la nació… Conceptes que tornem a reproduir d’una manera pretesament progre i moderna.
Quin paper juga en tot això el desconeixement, la incultura, la desestructuració de les evidències, els principis, el coneixement?
A més del deteriorament de l’entorn social, que produeix autocensura, silencis, fòbies… és, sens dubte, la falta de formació. Cosa que em preocupa especialment, potser per la meva condició de docent. No només es desconeix i es tergiversa el passat, sinó que s’ignora el funcionament social. Conceptes tan bàsics com què és l’ajuntament, la comunitat autònoma o l’Estat, no se sap com funcionen o per a què serveixen. Això porta a situacions com el clima anarquitzant que es viu a Catalunya, en el qual està permès saltar-se la llei, o passar de saber com funcionen les coses. I el més greu potser està per venir, perquè els fonaments de la cultura democràtica estan desapareixent. Quan el president de la Generalitat diu que la democràcia està per damunt de les lleis, està anat en aquesta direcció. La llei és producte de la democràcia, és pacte, convivència…
Hi ha tendència a culpar del procés el nacionalisme català i el PP, nacionalisme espanyol, i reduir la resta quasi a la condició d’espectadors. En realitat, no és el nacionalisme, i només ell qui decideix tirar pel dret pel seu compte?
Les causes no solen ser úniques. El nacionalisme és responsable, evidentment, del que estem vivint. Diguem que estava latent. Fent valdre el seu victimisme entès com a justificació dels seus actes. I a l’esquerra, i d’això no se’n parla gaire, ha existit la responsabilitat de no fer, perquè veníem del franquisme i crèiem justificades reivindicacions com la de la llengua. I també perquè mai vam creure que fos possible trencar el que s’havia pactat, els principis democràtics, exhibint una majoria que no existeix i pervertint el llenguatge. Què vol dir democràcia? Autodeterminació? Llibertat? Convivència?… Per això hem de fer una gran feina de recuperació, de revalorització del llenguatge.
Més enllà, doncs, de les necessàries solucions polítiques, no és precisament aquesta batalla ideològica, cultural, que ja s’està entaulant, el que s’ha de produir a Catalunya?
Això passa per incorporar a l’actuació política un valor tan transcendental com l’empatia, saber escoltar. Perquè si la política és la gestió de les coses per procurar el bé comú, a Catalunya estem pitjor que mai. Tenim el deure d’intentar construir benestar per a tothom. Dir que els catalans estem oprimitis o que a Catalunya no hi ha llibertats no es pot entendre.
Considera que hi ha hagut i encara hi ha molts pèls a la llengua en la política catalana?
Ens trobem en un moment que la projecció social de la imatge és molt important. Falta gent que reconegui els errors, i la hipocresia també deriva de l’error d’aparèixer davant l’opinió pública com un traïdor. Recordem Carles Puigdemont, l’octubre del 2017, quan per uns tuits es fa enrere en la seva decisió de convocar eleccions.
En aquest context, té alguna a cosa a dir-hi el federalisme, no només per a Espanya i Europa, sinó també per a Catalunya?
El federalisme té moltes coses a dir, perquè està basat en conceptes com la solidaritat, la lleialtat, l’equitat, el respecte a les minories… Un catedràtic de dret administratiu, amic, es va burlar de mi quan li vaig dir que era federalista, cosa que em va produir perplexitat i inquietud.
