“Que se’n vagin tots”

El 1999, Hollywood ens va obsequiar amb una pel.lícula singular: Matrix. El film, dirigit per les no menys singulars germanes Wachowski, ha esdevingut una icona del gènere de ciència ficció: les seves escenes d’arts marcials i els seus protagonistes esquivant bales amb moviments inversemblants han passat a la història del cinema. Fins aquí, la lectura superficial de l’obra. Però Matrix és molt més que això. La pel.lícula posseeix tal càrrega ideològica, que no exagero si dic que es tracta d’una de les metàfores més crues i descarnades que mai s’hagin fet de la nostra societat. Una metàfora que es resumeix en l’esplèndida frase que Morfeu, un dels protagonistes (interpretat per un magnífic Laurence Fishburne) pronuncia en un moment del film: “Matrix és el món que ha estat posat davant els teus ulls per a ocultar-te la veritat”.

És fàcil aplicar aquesta màxima al nostre món. Incessantment, des de que amb prou feines tenim ús de raó i per a que se’ns gravi fins a la medul.la, una vasta maquinària composta de polítics, funcionaris, lleis, reglaments, mestres d’escola o d’universitat, tertulians, intel.lectuals, policies, llibres de text i mitjans de comunicació (oh sí, sobretot mitjants de comunicació) ens repeteix certs dogmes que, literalment, construeixen la nostra realitat: Tothom és igual davant la llei; el ciutadà és un subjecte polític de drets; els polítics estan al servei del Bé Comú.

Tanmateix tothom, en algun moment de la nostra vida adulta, hem pogut comprovar com Matrix no és més que una ficció, un simulacre. Qui ha tingut problemes amb la llei sent pobre ha sentit com no poder permetre’s un advocat car l’ha condicionat de forma insalvable; o com els drets proclamats en lleis i constitucions es convertien, a l’hora d’aplicar-los, en paper mullat. O com nosaltres, subjectes de drets, érem ignorats pels mateixos polítics que prèviament havíem elegit.

Però he de confessar que poques vegades havia vist caure el vel de l’impostura d’una manera tant descarada com aquest mes de juliol, durant el debat d’investidura. Recentment, el diari El País ha tractat de reconstruir el guió de la desavinença entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Oblidin-se’n. Mai sabrem la veritat, perquè cadascú dirà allò que li convingui. Enfront del dogma de Matrix (“els polítics estan al servei del Bé Comú”), la realitat es va mostrar amb tota la seva cruesa: el que vam presenciar al Congrés va ser una lluita obscena pel Poder, dirimida entre entre dos individus d’egos elefantiàsics. Uns individus que poc o res pensaven en el benestar dels ciutadans quan forcejaven des de la tribuna per una, dues o cinc cadires ministerials. Ha estat simplement pedagògic, alliçonador. Qui ha assaborit el Poder, qui ha sentit la submissió, el servilisme, l’adoració acrítica, fins i tot la por que genera, comprenen bé Pedro i Pablo. Això -i no una altra cosa- és la Política (i els polítics): màquines voraces de conquerir, posseir i exercir Poder. Tot la resta -llevat d’escases excepcions- és Matrix.

D’altra banda, el debat ens ha deixat altres moments irrepetibles: un diputat que sempre s’havia conduït amb maneres de pinxo de barri (Gabriel Rufián), regalant llibres de contes infantils, en una renovada posa d’home assossegat i reflexiu. O una Dreta embarcada en una lògica perversa: alhora que acusa Pedro Sánchez de “tirar-se en els braços dels independentistes”, l’empeny irremeiablement cap a ells, en negar-li la seva abstenció a la Investidura. La mateixa Dreta que s’autoproclama “única defensora” d’Espanya i la seva unitat.

Dos anys després de l’estrena de Matrix, el 2001, una crisi econòmica devastadora va assolar un país que havia estat un dels més rics del món a principis del segle XX. El govern es va veure obligat a limitar per decret la retirada d’efectiu dels bancs, mesura que popularment va ser batejada amb el nom de corralito. Llavors la gent, plena de ràbia, es va dedicar a colpejar els cristalls de les sucursals bancàries al crit unànime de “que se’n vagin tots”. Potser hagi arribat l’hora, amics, de què nosaltres ens posem a cridar també.

(Visited 48 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari