En el conte El vestit nou de l'emperador apareix un nen que crida: "l'emperador va nu". La nuesa de l'emperador és la veritat que ningú vol pronunciar. La veu del poble, genuflexa, s'entesta a admirar vestidures inexistents.
Al pati de les escoles catalanes es parla castellà. I en les interaccions entre iguals a l'aula. Dir això és com afirmar: el sol surt per l'est. El que passa ara, en la desgraciada Catalunya, és que a l'emperador se li ha ocorregut proclamar la veritat després d'anys de ocultar-la. Amb la intenció de reprimir al nen que parla la llengua escollida per relacionar-se.
Això és el pati d'una escola catalana. 11 del matí. En aquest barri la població immigrada a les últimes dècades arriba al 60%. Magribins i llatinoamericans en la seva major part. Els autòctons van arribar a les dècades anteriors.
Un nen s'acosta al mestre i es queixa que un altre nen l’ha agredit. El tutor interromp la queixa del nen:
-No t'entenc. Parla'm en català.
Quan per fi el nen aconsegueix comprendre l'estranya resposta, assaja la frase en català. La seva nova oració conté diversos vocables en castellà, però ara el tutor accedeix a atendre'l.
El meu pare, nascut el 1926, va viure durant la seva escassa escolarització situacions semblants. La diferència és anecdòtica: canviï vostè el català pel castellà i llestos. La diferència greu és que al meu pare l’obligaven a canviar de llengua quan Espanya era una dictadura militar. Ara, Espanya és una democràcia de la Unió Europea, i un estat descentralitzat en autonomies. El poder autonòmic demana més democràcia i més llibertat cada dia.
El mestre de l'exemple no és una mala persona. Encara que millorable, crec que no actua com a còmplice per maldat o negligència. Potser només per por. He vist aquesta por a les escoles: por a discrepar o a dubtar del dogma. Una por de silencis i acataments a contracor. Al cap i a la fi, això és un lloc de treball i el fantasma de l'atur o l'exclusió (el fantasma de la solitud i el desemparament) recorre els passadissos. Al mestre li demano que pensi pel seu compte, quan pugui.
Les víctimes són els nens que suporten la repressió de la seva llengua materna o adoptiva sense comprendre què està passant i accepten que la llengua dels seus pares (la materna o la que s'esforcen per dominar) està prohibida entre els murs de l'escola. Encara que només existeixi aquí, entre aquestes parets.
-El català els dóna oportunitats, obre portes.
M'ho va dir la directora. La directora és de llengua materna castellana, i s'aporta a si mateixa com a prova. Aquest argument ha prevalgut i resulta difícil de rebatre en el context de l'autonomia catalana, on l'administració es dirigeix al ciutadà només en català, on s'exigeix el domini d'aquesta llengua per accedir a estudis superiors i llocs de treball ben valorats.
La qüestió està en el fet que aquesta administració monolingüe, per més autonòmica que sigui, és l'administració de l'Estat. Un Estat que renuncia a ser Estat en assumptes tan sensibles com la llengua dels seus ciutadans. Qualsevol està més o menys d'acord que el català, per minoritari, ha de ser protegit. Però llavors, qui protegeix al ciutadà castellanoparlant en aquesta part d'Espanya? ¿En nom de què es desprotegeix el ciutadà que parla la llengua oficial? Vist així, la resposta "el català els dona oportunitats" és menys convincent, i això sense aturar-se en el fet que el castellà els obre portes a mig món, per nombre de parlants i per alguna cosa que importa molt: l'accés a la cultura espanyola, a la llengua de Cervantes, Vargas Llosa, Javier Pérez Andújar o Javier Cercas.
Seria bona idea fixar-se en el tractament de les llengües a les escoles de països plurilingües com Suïssa. ¿Es prohibeix el francès, l'italià o l'alemany en els patis de les escoles romantxes?
El paper de l'Estat en el tractament de les llengües d'Espanya hauria d'estar a l'agenda. Em costa comprendre que, amb el pretext d'obrir portes, l'educació pública li respongui "no t'entenc, parla català" al nen a qui un dolentot li ha deixat anar una bufetada.
Proveu de dir "em fa mal" en una llengua que no sigui la dels sentiments i les emocions.
