Professor d’història a la Universitat de Còrdova, dirigeix la revista Andalucía en la Historia i va exercir durant una dècada a l’Autònoma de Barcelona. És autor de diverses publicacions, com El laberinto de los libros, i ara d’Una historia no oficial de Cataluña.
La història és una arma llancívola, especialment en circumstàncies com les que viu Catalunya?
A l’Autònoma, a finals dels 70 i principis dels 80, un moment en què estava molt ideologitzada, influïda pel marxisme, ens van fer llegir un llibre de Moreno Freginals, un historiador cubà que es va exiliar a Miami, que deia que la història calia utilitzar-la com a arma. Fontana citava aquell famós eslògan de “conèixer la història per comprendre el present i projectar un futur millor”. Això és completament erroni. Conèixer el passat està molt bé perquè ens permet entendre les múltiples lògiques de la raó que han existit, de les quals n’hi ha una que triomfa. El que no ha de fer l’historiador són anàlisis finalistes. O sigui, com que ja sé què ha passat, vaig tirant enrere en les conseqüències i me’n vaig a les causes. Les causes poden ser diverses, encreuades i complexes. Aquí és on hi ha l’interès de la història, potser hi havia històries que van poder ser i no van ser. Cal entendre, per exemple, les múltiples lògiques que ens van portar a la Guerra Civil.
La història, tan gratificant com la literatura en una lectura diguem-ne no instrumentalitzada, ¿no s’utilitza més aviat com a comodí ideològic, polític o cultural de determinats projectes?
La història s’ha utilitzat fonamentalment com un instrument de legitimació de poderosos, que canvien. Per això, la lectura de la història es modifica. A més, cada generació, al marge dels poders, té dret a reescriure la història. La història no és hem tancat aquesta etapa, sinó que és oberta. Això comporta que ens carreguem els dogmes, que la història ja està escrita i és inamovible. I a més, la història també està per redescobrir-la des del present. El presentisme comporta riscos, però com que és utilitzada pels poderosos del present, hem d’entrar en aquest debat. La història està en construcció permanent.
Com s’explica aquesta predilecció patològica del nacionalisme per la història?
Més que els usos, el problema de la història és la simplificació, la jivarització, reduir-la a identitats, períodes… Les etapes són un problema que tenim els historiadors: renaixement, barroc, il·lustració, romanticisme… amb la síndrome, a més, de la baula. Com connectes ara això amb allò? Per què li interessa tant aquest encapsulament al nacionalisme? Perquè legitima el seu poder. Perquè a mesura que se sintetitzen determinades lectures es pot fer una història de bons i dolents, vencedors i vençuts… La història, com que és tan dúctil i mal·leable, resulta pràctica perquè pugui utilitzar-la el nacionalisme. Si has d’explicar la història a través de píndoles, la millor manera és reduir-la a la mínima expressió: Espanya contra Catalunya…
Aquí és on fructifiquen els mites?
Hi va haver una polèmica a mitjans dels 80 en què es plantejava la necessitat de qüestionar els mites. Com a historiador, no com a antropòleg, això no resulta tan viable. Eva Serra va dir que els mites poden ser qüestionats, però la clau és que poden ser mobilitzadors d’identitats, de masses… Els mites, per ells mateixos, són bells. Fins i tot poden identificar o explicar en certa mesura algunes coses. Estan bé, però no com a fets inqüestionables i inamovibles. Els mites són invencions, algunes bellíssimes i altres desastroses. El mite d’Espanya contra Catalunya està fent molt de mal.
Els mites tenen molt o poc a veure amb els sentiments?
Sí. Emocionen molt bé, enerven. Els mites de Prometeu o Ícar, tota la mitologia medieval, tenen molta literatura, arriben fàcilment a l’ànima. El romanticisme s’alimenta de tota la mitologia medieval. Després d’una època de desastres, guerres i ruptures als territoris que després van conformar Alemanya, el romanticisme permet bastir un pont, com aquí a Catalunya, entre els anys de la decadència i el món gloriós que va ser l’època medieval.
Món gloriós o món horrorós, el món de l’Edat Mitjana?
L’altre dia una noia va jurar la Constitució per les constitucions anteriors al 1714. Això és un disbarat molt gros. Perquè aquell era sobretot un món de privilegis dels estaments: noblesa, clero, militars… Un món marcat per la supervivència. La mortandat infantil era altíssima; ara somriem, aleshores no, perquè la gent perdia les dents… Però la història mitificada ho és, sobretot, de conceptes, de dogmes, més que de vida quotidiana. Què és això de les llibertats catalanes? La llibertat de quatre privilegiats en un moment determinat. Els catalans van ser invasors de Catalunya.
Es pot considerar 1714 com el mite fundacional del nacionalisme català?
Últimament sí, però hi ha mites anteriors. El mite fundacional ja el va formular Pujol el 1988, amb el Mil·lenari. Es va inventar allò que el 988 s’havia reconegut la independència dels comtes catalans. Això entronca amb tots els mites del noucentisme, amb personatges com Pompeu Fabra, que va fer més mal que la Renaixença, perquè van normalitzar la llengua i, alhora, una determinada cosmovisió d’un passat. A l’hora de passar comptes de memòria històrica, si fóssim dignes hauríem de fer-ho amb Pompeu Fabra i amb tots els racistes d’aquell corrent. Mentre la generació del 14 a Espanya, amb Ortega y Gasset, Marañón… buscaven a Europa referents per sortir de la crisi del 98, el noucentisme retorna a l’època medieval i rescata el pitjor del simplificat i manipulat de la Renaixença. 1714, amb Mikimoto al capdavant, és un mite recent. Celebra el protagonisme d’unes elits fanatitzades, integristes.
On rau, actualment, la fàbrica de producció d’ideologia històrica del nacionalisme?
En el cas català, la clau és sobretot la connexió de determinades famílies catalanistes de la universitat, algunes de les quals descendents d’il·lustres franquistes, per cert, amb el món editorial, dels llibres de text. Incloent-hi el control del termari de les oposicions. No crec que es tracti d’un pla preconcebut. El que va projectar Pujol no crec que fos exactament això. Tenien una idea i hi van anar posant diners, nomenant a dit els presidents dels tribunals, que eren els qui deien com havia d’anar el curs…
I tot això en sintonia amb els mitjans de comunicació públics i privats afins?
Els mitjans de comunicació de Catalunya han estat absolutament untats, subvencionats, i han entrat completament en aquesta dinàmica. Són còmplices absoluts del desastre al qual hem arribat. S’hauria de depurar responsabilitats amb gent com Toni Soler.
Entre la florida mitologia nacionalista catalana, hi ha algun cas que mereixi una atenció especial?
Fa molts anys, a l’Havana, un negre em va preguntar: “Espanyol, català, de Barcelona… M’agradaria ser blanc, encara que fos català”, va dir. Després vaig descobrir que hi havia una cançó que deia això. Però aquí, a part de l’article de Jordi Maluquer a la revista Recerques, poca cosa s’havia dit sobre l’esclavisme català. Cosa que posteriorment van fer Fradera, Martín Rodrigo… Aquesta era una història absolutament desconeguda, perquè a l’Autònoma ningú ho havia explicat, potser perquè ni se sabia. La meva altra caiguda del cavall la vaig tenir quan, als set anys, el 1969, un capellà del meu poble, aquí a Catalunya, em va donar una bufetada perquè li vaig contestar en castellà. Quan després es va començar a parlar de la repressió del català, per a mi hi havia alguna cosa que no encaixava. Aquí hi ha matisos.
Els rebrots nacionalistes pels quatre costats tenen alguna cosa en comú?
S’està dient que és un efecte rebot de la globalització. Por de perdre l’esperit de campanar de l’aldea? Això és més aviat il· lusori, perquè Barcelona, sense anar més lluny, no és una ciutat mestissa, sinó que és més que això, és multicultural. I els catalans són mestissos en origen. La seva cultura és heterogènia i d’encreuament constant. Les grans cultures mundials són fruit del mestissatge. Què se n’hauria fet de Roma sense el mestissatge amb Grècia i d’aquesta amb el Pròxim Orient? Als anys 80 estava molt mal vist parlar de mestissatge. Era sinònim d’espanyolista. Claudio Esteva Fabregat, el pare de l’antropologia actual, va escriure un llibre brillantíssim sobre el mestissatge a Iberoamèrica, que donava moltes claus per entendre el fenomen. I això era molt incòmode per als nacionalistes.
