La complexitat del poder local

El 78,98% de les alcaldies són independentistes: 370 per Junts per Catalunya, 359 per ERC i 19 per la CUP. El PSC s’ha quedat amb 89 batllies, els Comuns amb 12, el PP amb la de Pontons i Cs es queda sense. Les grans xifres ens dibuixen un mapa de poder local que ha legitimat l’aposta sobiranista dels grans partits JxCat i ERC, també fent bo allò que la Catalunya interior té grans diferències socioeconòmiques amb la metropolitana.

No obstant, la política municipal és molt més complexa i necessita anàlisis més profundes. Explica el lletrat Joan Ridao: “El complex sistema local de Catalunya, amb un atapeït entramat de prop d’un miler d’institucions públiques, ha contribuït tradicionalment a la formació de diferents pactes i acords de coalició com els que s’anaren succeint a l’Ajuntament de Barcelona des de 1979”.

Agradi o no, el nostre sistema polític està abocat a la formació de coalicions. El mite de les majories absolutes queda només per a casos excepcionals. Entre d’altres aspectes perquè la societat xarxa, que també és una societat líquida, ha fet que la presa de decisió per part del votant sigui més volàtil i incerta. Per tant, es fa molt més difícil construir projectes polítics i argumentaris que tinguin recorregut a llarg termini. Alguns estrategs havien pensat que les fractures que han definit el vot en les campanyes electorals europees, a les Corts i autonòmiques –on l’eix nacional ha tingut, clarament, més influència que l’ideològic–, i conseqüentment la política de pactes posterior, també serien bàsiques per entendre la configuració del poder local. Però, no ha estat així, encara que quantitativament els resultats diguin el contrari.

A nivell municipal, el país està farcit de casuístiques particulars que han portat a ERC prioritzar pactes progressistes amb el PSC, la CUP o l’espai dels Comuns, a JxCat a assegurar-se la governabilitat gràcies als socialistes (i viceversa) i, esclar, Ada Colau acceptar els vots prestats de Manuel Valls a Barcelona encara que representin models de ciutat antagònics. La primera conclusió que caldria treure de tot plegat, per tant, és la necessitat de separar del debat nacional la política de coalicions municipal. Si bé la construcció d’horitzons nacionals de plenitud també interpel·la els ajuntaments, hi ha una cosa més important que en marca el dia a dia: la gestió del benestar més immediat dels ciutadans, transformat en polítiques socials, urbanístiques o de regulació del turisme.

La segona lliçó ens porta a valorar el rol de les batllies. Per una banda, si no hi ha majories alternatives clares, els alcaldes tenen quatre anys per teixir un relat sòlid per a la seva acció de govern i tapar-se les vergonyes. El termini fix dels mandats afavoreix l’estabilitat dels governs locals a diferència del que passa a la Generalitat, obligada a viure permanentment sota el focus mediàtic, a planificar polítiques globals de país i amb un president que té la competència de dissoldre el Parlament quan li plagui.

Per altra banda, a nivell municipal l’alcalde assumeix un paper de lideratge incontestable dins de l’executiu, fet que qualsevol acord que suposi per a un cap de llista estar en segon pla (dins del govern o a l’oposició) no ajuda a reforçar-lo de cara a unes futures eleccions. Aquesta és una de les justificacions del perquè Colau prefereix un acord amb el PSC que li doni l’alcaldia, amb el suport molest de Valls, i no pas ser la comparsa d’ERC en una coalició capitanejada per Ernest Maragall. Més encara: malgrat que per l’alcaldessa els vots de Valls no seran mai gratuïts, el lideratge de l’executiu de la capital li permetrà teixir un relat de continuïtat evident amb els quatre anys anteriors; un relat que, ni que hi hagués hagut pacte tripartit d’esquerres com volia, seria fàcil d’aguantar pel lideratge que Maragall tindria del discurs polític que sortiria de l’Ajuntament.

Ernest Maragall va perdre l’alcaldia el mateix dia de les eleccions: el discurs de la victòria el va entronitzar com a alcalde abans d’analitzar fredament els possibles pactes que hi podrien haver. És gat vell, però la il·lusió per ocupar l’espai polític que el seu germà Pasqual li va bloquejar en més d’una ocasió –perquè el necessitava com a aparellador i escuder– el va trair. Pel sobiranisme, perdre Barcelona –i sobretot la potència de la seva marca– és una derrota. Però, també hauria de servir per posar sobre la taula la necessària gestió de la complexitat de la política del Principat. 

(Visited 26 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari