Catalunya és, des d’un punt de vista demogràfic i territorial, un país petit. Més petit que Suïssa, Àustria, Dinamarca o Holanda, països en els quals ens agrada emmirallar-nos. Per tant, hauria de ser, relativament, senzill de gestionar bé. Això sí, sempre que tinguéssim un govern intel·ligent, ambiciós i efectiu, fet que, malauradament, no és el cas amb l’actual president Quim Torra.
A les acaballes del franquisme es va posar en marxa el Congrés de Cultura Catalana (CCC), un enorme think tank en el qual milers de persones van treballar gratuïtament per projectar el nou país que havíem de construir després de la ignominiosa dictadura. Modestament, jo també m’hi vaig involucrar i vaig fer el seguiment com a periodista de les reunions i assemblees que se celebraven arreu del territori per imaginar i debatre la nova Catalunya.
El restabliment de la Generalitat i el retorn del president Josep Tarradellas, l’any 1977, van marcar un punt i a part: començava una etapa de represa, en llibertat i amb democràcia. Sí, tot estava per fer i tot era possible, com profetitzava el poeta Miquel Martí i Pol.
L’Estatut d’Autonomia del 1979 ens va dotar dels instruments necessaris per fer realitat molts dels anhels col·lectius expressats per la gent que vam participar en el CCC. El nivell d’autogovern que va assolir i assumir la Generalitat restaurada era molt superior al de qualsevol altra regió europea -amb l’excepció d’Euskadi- i permetia desplegar tot un seguit de polítiques pròpies en àmbits cabdals com la sanitat, l’educació, l’ordenament del territori, les infraestructures, l’habitatge, el medi ambient o l’agricultura.
D’això fa 40 anys, 33 dels quals Catalunya ha estat governada pel nacionalisme conservador del partit fundat per Jordi Pujol. Jo no he dubtat mai que Jordi Pujol i els seus seguidors siguin uns grans patriotes. Durant aquests 33 anys que han portat les regnes del país s’ha de reconèixer que han fet coses bé, però moltes altres, en canvi, rematadament malament. I no parlo només de la xacra de la corrupció, que ha podrit l’administració i ha ferit la nostra autoestima.
En síntesi: l’incendi que ha assotat aquests últims dies els boscos i els conreus de la Ribera d’Ebre és la conseqüència del mal govern que hem patit a Catalunya durant aquestes quatre dècades passades. El desequilibri territorial, l’abandonament de les boscúries, la marginació de la població rural, l’envelliment i l’èxode de la pagesia són la conseqüència de gravíssims errors de planificació i d’acció política. Després, arriben els planys i els plors.
Jordi Pujol tenia moltes virtuts, però també molts defectes. Un d’ells, com ha quedat a bastament demostrat: no sap gestionar els recursos econòmics, ni els familiars, ni els privats (Banca Catalana) ni els públics (Generalitat).
Sempre ens podrem queixar que l’administració catalana no té prou recursos i que patim un dèficit fiscal crònic. Però Catalunya és una regió rica i com totes les regions riques europees (l’Illa de França, Baviera, la Llombardia…) aporta a les arques de l’Estat més del que no rep. D’això se’n diu solidaritat interterritorial i és un principi que regeix en tots els països. També entre els Estats que formem part de la Unió Europea i, en general, en tots els Estats federals del món.
La veritat és que en aquests gairebé 40 anys d’autogovern, la Generalitat ha gestionat, via pressupostos i de manera autònoma, una ingent quantitat de diners. S’han invertit de manera adequada? En tot cas, tots els presidents que hem tingut –Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra- han estirat més el braç que la màniga, han malbaratat els diners irresponsablement i han creat, entre tots plegats, una indigerible bola d’endeutament de la Generalitat.
Governar vol dir prioritzar unes determinades polítiques per davant d’unes altres. Amb el referent del CCC en perspectiva, val a dir que la Catalunya que tenim avui és molt diferent d’aquella que havíem somniat i projectat. Grosso modo, la Generalitat nacionalista ens ha deixat el territori partit en tres franges: el Pirineu i les zones d’alta muntanya, envellides i despoblades; la Catalunya central, saquejada i contaminada per la ramaderia intensiva, la mineria i els conreus transgènics; i la zona litoral, superpoblada i destrossada per l’especulació immobiliària.
Aquest profund i injust desequilibri territorial no és casualitat. És fruit d’unes determinades polítiques pressupostàries que s’han aplicat des de l’any 1980 i que cal capgirar si volem que no tornin a passar catàstrofes com les de la Ribera d’Ebre (i que abans ja han patit el Bages, el Berguedà, el Solsonès, l’Anoia, l’Alt Empordà, el Baix Empordà, el Garraf…). “Visca la terra, mori el mal govern!”, clamaven els segadors del 1640. L’apel·lació segueix vigent avui.
