Membre de l’Associació pel Lloguer Públic i Assequible 500 x 20, nascuda el 2006 per lluitar contra la manca d’habitatge, fa balanç de la política habitacional de qui es va convertir en alcaldessa impulsada pel seu lideratge de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH).
Ja han passat quatre anys des que Ada Colau va accedir al càrrec d’alcaldessa. Com descriuria el que ha estat la seva política d’habitatge?
Ada Colau s’ha limitat a llimar les arestes més sagnants del neoliberalisme.
Pot ser una mica més concret?
L’alcaldessa ha fet el que li permetien els marges del sistema. I poca cosa més. Anar més lluny hauria suposat trencar aquests marges. I jo no sé si Ada Colau és conscient dels marges dins dels quals es pot moure.
Per què diu això?
Perquè hi ha marges polítics, legislatius, judicials i pressupostaris que impedeixen que un ajuntament, en el país on vivim, tingui la capacitat normativa per canviar determinades coses. I sent l’habitatge un element central de l’economia espanyola –fins al punt que alguns afirmen que va arribar a suposar, en el moment de la bombolla immobiliària, fins a un 40% de l’economia total, incloent-hi el seu efecte arrossegament de la resta de sectors– es pot imaginar que intentar modificar això des d’un ajuntament és francament complicat.
Quins són aquests marges on, segons vostè, s’ha hagut de moure l’alcaldessa? M’ho pot explicar amb exemples concrets?
I tant. Per exemple, La capacitat financera de l’Ajuntament és molt limitada. No hi ha pressupost per fer front a l’emergència habitacional. Una de les mesures que proposava el programa electoral amb què BComú va guanyar les eleccions, que era l’aplicació del dret de tempteig i retracte (és a dir, que l’Ajuntament tingui preferència en qualsevol operació de compravenda immobiliària a la ciutat per tal d’ampliar el parc d’habitatge social), resulta que està seriosament limitada per manca de diners. I el mateix passa amb la proposta de construir habitatge social, tot i que aquest consistori ha estat el que ha fet l’esforç més gran, malgrat el control pressupostari que imposa l’article 135 de la Constitució, amb tots els interventors d’Hisenda vigilant la despesa pública.
Té xifres d’aquesta limitació financera?
Perquè se’n faci una idea, li diré que el 2015 el pressupost total de l’Ajuntament de Barcelona era de 2.500 milions d’euros (ara és d’uns 2.700 milions d’euros), mentre que la inversió immobiliària estrangera a la ciutat va ser de 1.850 milions. Això ho diu tot, és com lluitar contra molins de vent. L’Ajuntament no té capacitat econòmica. I això em porta a pensar que o bé Ada Colau i el seu equip estaven enganyats sobre el que podien fer o no amb els recursos municipals o bé, si no anaven enganyats i sabien les limitacions que tenien, llavors és que Ada Colau tenia interès a fer el salt de l’activisme a la política.
I vostè què creu? Vinga, mulli’s.
Home, jo crec que la Colau tenia ganes de presentar-se a l’alcaldia. A més, ja l’hi vaig dir en el seu moment.
En un article del 2017 a Nació Digital, l’exportaveu de la PAH de Barcelona, Carlos Macías, retreia a Ada Colau el “dèficit històric” de pisos socials a Barcelona: en la seva opinió, en el període 2017-2027 caldrien 120.000 pisos públics per aconseguir que el 15% del parc d’habitatge fos social, que és el que marca la llei catalana d’habitatge del 2007. Però sembla que la intenció de l’Ajuntament és posar al mercat 18.500 pisos de lloguer assequible fins al 2025, amb la qual cosa s’arribaria als 30.000, amb prou feines el 4%. Què li sembla?
Que estem davant d’un problema sistèmic. I, per tant, si l’Ajuntament i les opcions polítiques que el sustenten no van una mica més enllà dels marges del sistema i ataquen directament la propietat privada, és impossible resoldre l’emergència habitacional que patim. A Barcelona, on hi ha poc espai, l’única solució passa per construir als llocs que encara queden o recórrer al que ja existeix. I recórrer al que hi ha significa, irremeiablement, que algú ha de perdre. O sigui: no hi ha una solució política on ningú no en surti afectat. I els afectats serien la banca, els grans fons d’inversió i altres actors més petits. En aquest sentit, des de 500 x 20 reclamem una política fiscal diferent de la que existeix a Espanya.
Un altre dels retrets que li feia Carlos Macías és que l’Ajuntament complís els seus compromisos electorals, entre els quals elaborar un cens complet dels habitatges buits que hi ha a la ciutat i, partint d’aquesta base, sancionar tots els pisos sense ús. “No s’haurien d’haver posat quatre multes, sinó 4.000”, van ser les seves paraules. Tanmateix, l’actual portaveu de la PAH de Barcelona, Lucía Delgado, confirma que, malgrat haver demanat el cens a l’inici del mandat de l’alcaldessa, només hi ha 17 barris censats de 63. I que en quatre anys de govern, l’Ajuntament només ha sancionat dos bancs i dos fons voltors.
Estic d’acord amb l’anàlisi de Carlos Macías, però també veig una mica irracional demanar determinades coses quan hi ha causes més profundes que, si no es diuen, semblaria que l’Ajuntament –tant l’actual de Colau com l’anterior de Trias com el de qui vingui després– pogués satisfer-les. I em sembla que això no és així.
Quines són aquestes causes profundes?
Per 500 x 20, sobretot el tema de política fiscal, repeteixo. No es pot anar gaire més lluny si un ajuntament no té capacitat fiscal, si no té capacitat sobre més impostos. En altres països els municipis posseeixen una capacitat tributària més elevada, cosa que no passa a Espanya, perquè en venir d’una dictadura, el règim fiscal continua sent ultracentralista. Tampoc si un ajuntament no té capacitat per legislar sobre temes d’urbanisme. Carlos Macías pot demanar que es posin 4.000 multes, però el que passarà és que després es recorreran totes, que és el que ha succeït. El sistema judicial està dissenyat perquè es puguin recórrer. De fet, no sé quantes multes s’han arribat a cobrar realment.
Vostè creu que l’alcaldessa ha comunicat a la ciutadania totes aquestes circumstàncies, aquests marges que s’ha trobat?
El problema no és que la situació sigui complicada o que Ada Colau no en tingui la culpa; la dificultat és que si no es diu tota la veritat a la gent, llavors la gent es pot desil· lusionar. I em sembla que aquest és un dels problemes que pot arribar a tenir la candidatura d’Ada Colau en les properes eleccions municipals. Jo crec que l’alcaldessa està certament preocupada, perquè d’aquest tema, de l’habitatge, dependrà com li anirà a les eleccions del dia 26. I quan es troba amb el problema que moltes de les mesures que pren no causen realment els efectes que haurien de tenir, es presenten a l’opinió pública d’una manera diferent a la realitat.
Concreti una mica. Com creu que Ada Colau ha presentat aquestes mesures?
Les ha comunicat com a èxits quan en realitat no ho són.
Vol dir que Ada Colau ha mentit?
(Titubeja).
Ha maquillat, decorat… Com ho diria?
Maquillar. Perquè si no expliques als ciutadans totes les dificultats, que és el que ha passat, crees falses expectatives. I si les expliques, tens un problema electoral. Llavors has d’anar molt més lluny i cridar a una altra classe de guerra, que ja no és estrictament institucional.
Em pot posar un exemple d’aquesta política de maquillatge de la realitat que, segons vostè, ha portat a terme Ada Colau?
Un exemple és la normativa més important que en matèria d’habitatge ha promulgat aquest Ajuntament, que és la que estableix que a partir d’ara totes les noves construccions o rehabilitacions immobiliàries a Barcelona hauran de reservar un 30% a habitatge social. Té una part d’èxit relatiu perquè retalla els beneficis dels promotors, que, òbviament, només voldrien fer pisos de venda lliure a preus de mercat (encara que també reben subvencions públiques, tot s’ha de dir). Però des del punt de vista de com es va vendre la mesura al públic i a la premsa, és maquillatge o directament mentida, perquè serà el promotor qui decidirà si aquest 30% d’habitatge social es destina a venda o a lloguer. I, lògicament, triarà la venda,així que el precariat de Barcelona, la població més vulnerable que pateix emergència habitacional, no podrà accedir a aquests pisos, en no ser solvent econòmicament per als bancs. Perquè bé que hauran de demanar una hipoteca, oi?
