El federalisme que ve

Poden independentistes i centralistes, és a dir els nacionalistes de tots dos bàndols, tergiversar-lo, ignorar-lo, silenciar-lo… oposar-s’hi amb ungles i dents, però el federalisme, com el vell talp, s'obre pas. Des de Shakespeare i Marx, és la metàfora, deia Daniel Bensaid, d’allò que avança: cavant amb paciència les seves galeries en l’espessa fosca de la història i que sorgeix a vegades a plena llum, en l’esclat solar d'un esdeveniment.

A Catalunya, segons l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), realitzada després de les eleccions generals, els federalistes han pujat vuit punts percentuals respecte a l'anterior (del 21,5% al 29,4%). Al País Basc acaba de crear-se amb notable èxit Federalistak, que presideix Alberto López-Basaguren, catedràtic de Dret Constitucional. Abans, s'havia fet a l’Aragó, Andalusia, València, Cantàbria… I a Madrid s'ha constituït l'Associació per una Espanya Federal, que presideix Nicolás Sartorius.

En aquest moviment, reclama especial esment Federalistes d’Esquerres, l'associació federalista de Catalunya, no només pel seu caràcter pioner, la seva grandària i el seu prestigi, sinó especialment, per l'elegància amb què ha vingut actuant, en una atmosfera especialment aspra, hostil, marcada pel nacionalisme excloent.

Sense pretensions, seriosament, aquí està el federalisme, que com diu Joan Botella, acabarà instal·lant-se per la pròpia lògica de les coses, per sentit comú. Les seves referències visibles són només la punta de l'iceberg d'una aspiració compartida per moltíssimes persones, que a vegades ni saben que són federalistes, sent-ho. De tots aquells que aspiren a millorar el marc autonòmic de la Constitució del 1978 i de la Unió Europea. Dels qui, en fi, entenen la relació entre la gent com un sistema en el qual els individus s'associen lliurement amb uns altres per a fer en comú les tasques que creguin necessàries d'una manera millor, segons Proudhon.

En tal sentit, el federalisme proactiu és més llevat que farina, com així ho posen de manifest les dades. Sense anar més lluny, el sondeig del CEO diu que entre els enquestats que voten a En Comú-Podem, un 57,8% es declaren federalistes, i entre els que voten al PSC, el 36,8%. Més difícil encara, entre els votants d'ERC existeix un 26,3% que apostaria per una Catalunya dins d'una Espanya federal. És a dir, a Catalunya un ampli corrent subterrani, que va més enllà dels partits, intueix que és pel federalisme per on van els tirs. I Espanya, segur, no li va enderrere.

Tot això, no només fora dels focus, sinó a contraclaror. En un marc en el qual només semblen existir nacionalismes de diferents colors. A vegades artificiosament construïts, en contra de la més evident realitat, com és el cas dels Comuns. A la pregunta mil vegades formulada “i tu de qui ets?”, responen aquests, monocorde i oficialment, que dels uns i dels altres, de nacionalistes i no nacionalistes. Resposta que ja porta implícit un tracte de favor dels primers respecte als segons, perquè el sac dels “no nacionalistes” comporta heterogeneïtat. Cosa que qüestiona la pròpia existència d'un corrent federalista comuner (Comuns Federalistes), actiu i significatiu, al qual se li nega el pa i la sal del partit, de manera contumaç.

En fi, el federalisme amenaça, afortunadament, la dicotomia binària tan d'actualitat. Perquè la vida, el món i les coses no són en blanc i negre, sinó tot el contrari. Quan en 1787, Hamilton, Madison i Jay van publicar en tres periòdics de Nova York, “El federalista”, projecte de Constitució americana, ningú es podria imaginar que tal cosa acabaria expandint-se a més de mitja humanitat. I no seria res de l'altre món que forméssim part d'això, del federalisme (que, de fet, ja ho som bastant), però, no obstant això, molt important per a tots nosaltres.

(Visited 50 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari