Robar

Això de Mauthausen, a més d'ignorància, banalització, fanatisme i moltes altres coses pitjors, és un robatori. Un altre més, l'últim, de la llarga cadena de rateria i frau als quals tan acostumats ens té el “procés”.

Robar, que segons Wikiquote és prendre per a si allò aliè usant la força i, per extensió, l'engany o l'astúcia, es diu igual en català que en castellà. A l'origen, està l'arrel indoeuropea “trencar”. O sigui, que en això de robar el fet diferencial és irrellevant.

Roben els de la Gürtel, Pretòria, Malaia, Púnica… Roben Jaume Matas, Bárcenas, Urdangarin… Roben banquers, industrials i funcionaris… Uns amb guant blanc, uns altres amb guant negre, uns altres amb guant gris. Es roba per activa i per passiva. Es roba tant que poc té d'estrany que arribin a conformar-se cultures del robatori. És a dir, una forma peculiar d'entendre la vida i gestionar les coses basada en apropiar-se d’allò l'aliè.

De robatoris en sabem molt els catalans. Gairebé mig centenar de casos rellevants il·lustren la pàgina que Wikipedia dedica al tema. Banca Catalana, Palau de la Música, 3%…. I desenes d'il·lustres noms, encapçalats pel de Jordi Pujol, avalen una indústria del robatori especialment extensa, puixant i creativa a Catalunya.

I quan un està en això del robatori, la cosa, clar, no comença i acaba en els diners. Quan s'entén l'existència com a robatori s'acaba robant de tot. Des d'afectes fins a llaunes de conserves, des d'idees fins a poms de portes, des de fets històrics fins a mòbils. Tot allò que existeix és susceptible de ser robat pel robador.

El nacionalisme català, “fané”, “descangayado” i mancat d'èpica presentable, necessitava, com aigua de maig, un relat digerible per a consum de la seva clientela. Per construir-lo, amb la mateixa caradura amb la qual es fica la mà en butxaca aliena, no s'ha dubtat a entrar a sac en els valors, les creences, el passat… que són patrimoni de tots i, molt especialment dels demòcrates. Així, l'Assemblea de Catalunya, com diu María Comín, s'ha traduït en l’ANC. La llibertat, la democràcia, els drets humans, votar, etc. etc. etc. ens són robats per a incorporar-los a la narrativa “processista”. Ens és robada la lluita antifranquista, la memòria dels presos polítics i els exiliats…

Aquest pillatge no té límits. Des del revers, diguem, a l'enginyeria ideològica del “procés” tampoc li tremola el pols a l'hora d'associar Espanya a Franco; de patrimonialitzar, catalanitzant-la, la idea republicana; de qualificar de “fatxa” a tota bestiola vivent que no combrega amb el seu credo… I així successivament, fins a arribar a Mauthausen.

Mauthausen no és més que un altre esglaó, especialment sagnant, en la senda de l'apropiació indeguda, que amb tanta obstinació duu a terme el “procés”, a costa de tots i cadascun dels catalans i de tots els espanyols que, sense moure un dit, estem sent espoliats pels lladres del patrimoni comú.

(Visited 52 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari