“Aquesta gent van contra l'escola catalana, ens volen deixar sense escola i sense Tv3 -em diu, circumspecta, una mestra- Van contra nosaltres”.
Sóc incapaç de respondre-li. Se m'ocorren massa coses i estic segur que no encertaria amb la resposta més clara. L'ús del nosaltres és, potser, l'element que més m'inquieta. Qui són els seus nosaltres? El conjunt dels mestres? Els catalans ?.
Per desgràcia, és un fet prou conegut que, entre els mestres de Catalunya (en els darrers anys, ja que abans això no era així ni de bon tros) el populisme separatista té una gran predicació. Em vaig afartar de participar en debats en què només s'escolten eslògans, frases retuitejades i cap argument. De manera que surto de la conversa amb una fórmula educada i me'n vaig.
Els dos últims anys he hagut de torejar amb aquesta situació centenars de vegades, i això és una cosa que et podria esgotar. Segueixo creient que treballem en educació per i per als alumnes, que l'important és el que succeeix a l'aula, i les úniques qüestions que m'importen són: hi ha aprenentatge? Treballem correctament per a la cohesió? L'educació pública encara té alguna cosa a veure amb la igualtat d'oportunitats i sobretot de resultats? La resta m'avorreix, em cansa i em fastigueja.
Fa poc es va convocar una vaga a l'administració per protestar contra un judici. En si mateix, protestar contra un judici en un estat democràtic ja és una cosa que grinyola i que sona malament: ningú va protestar contra el judici dels ERO andalusos, ningú contra el judici a la trama Gürtel, on també es jutjava polítics que es van saltar les normes.
Un dia vam parlar de l'assumpte de la vaga, i una mestra molt independentista va dir, capcota, que no secundaria la vaga perquè la seva situació econòmica no li ho permet. En aquesta ocasió no vaig poder contenir-me, i li vaig mostrar la meva sorpresa davant la seva falta de coherència, aquest compromís tan voluble. "Ens treuen molts diners per un dia de vaga, va dir, i si aquests diners que em treuen es destinés als polítics presos llavors val, però com que no és així …". Em vaig quedar bocabadat. Aquesta vegada ja no vaig tenir cor per respondre: em vaig sentir desbordat per tot el que contenia aquesta assumpció ingènua d'una cosa que és només una mentida que, però, té un rostre arrogant i desafiant, ple de grans frases patriòtiques i alhora victimistes.
L'escola catalana va ser, anys enrere, un model que va inspirar la renovació pedagògica a Espanya. Era una escola moderna, avançada, democràtica, laica i etc. Fins i tot la formació dels mestres espanyols va estar inspirada en propostes que sortien de Catalunya. Després va venir el declivi. Catalunya ja no és cap model a tenir en compte: a part de ser la comunitat autònoma que va patir les retallades pressupostàries en educació pública més atroces durant els anys del foc, ja no es distingeix per sobre de la resta. Valgui un exemple que només és anècdota: la consellera d'educació que va perpetrar aquelles retallades només va produir una proposta rellevant al llarg del seu mandat: que els alumnes vagin uniformats o, almenys, amb una bata reglamentària. La consellera se sentia escandalitzada per l'ús de determinades peces de roba, especialment referides a les alumnes. Retallades i decòrum. Retallades i moral puritana. Si els pobres són pobres ja s'ho faran, semblava dir, però que vagin decents.
Cada vegada que algú qüestiona el model de l'escola catalana (el model lingüístic, no el de la vestimenta), surt algú irat explicant que aquest és un model d'èxit i que, per tant, no es toca. El pitjor de l'assumpte és que el "model d'èxit" només l’avala la mateixa administració que promou el model. Que jo sàpiga, Harvard no s'ha pronunciat mai sobre l'èxit del model lingüístic català. Tampoc hi ha cap llei espanyola que limiti el model lingüístic de l'escola catalana, tot i que va sent hora que sigui ben analitzat, perquè crec que aquí si que hi ha debat en termes racionals, un debat que ha d'incloure el que s'ha dit: cohesió social i igualtat de resultats : ja n’hi ha prou de quedar-se amb la igualtat d'oportunitats. Aquí hi ha debat, i aquest debat és improrrogable.
