El triomf de l’esperança i de les ganes de conviure en pau

Aquesta primavera de l’any 2019 ens porta la renovació de la democràcia espanyola, que havia quedat greument tocada per la xacra de la corrupció, els estralls de la crisi financera i el conflicte plantejat per l’independentisme català. El primer capítol d’aquest procés de renovació l’hem viscut aquest diumenge 28 d’abril amb la celebració de les eleccions generals. Però, tot seguit, arriben les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig, que formen part del mateix pack i que cal abordar conjuntament per tenir la foto sencera d’aquest cicle refundacional.

Del primer capítol que hem viscut aquest 28-A en voldria destacar cinc aspectes que em semblen especialment rellevants:

1. L’alta mobilització de l’electorat (75,7%), fet que demostra la maduresa democràtica de la societat espanyola i el caràcter excepcional que la gent havia atorgat a aquests comicis

2. La nítida victòria del socialista Pedro Sánchez (123 escons), amb la vital aportació del ressuscitat PSC, que li garanteix una còmoda continuïtat de quatre anys a la Moncloa i li atorga un generós ventall de possibilitats per garantir la governabilitat

3. L’ensulsiada del PP de Pablo Casado (66 escons), que rep un càstig duríssim per la corrupció i per la seva estratègia de la tensió social i de la crispació territorial

4. La punxada de l’extremadreta populista de Vox (24 escons), que ha quedat molt lluny de les seves expectatives i que quedarà com un grup exòtic i marginal a l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo

5. El canvi d’hegemonia en el camp nacionalista català, amb l’ERC d’Oriol Junqueras (15 escons) que ha massacrat l’invent teledirigit per Carles Puigdemont des de Waterloo i ha deixat sense representació el Front Republicà d’Albano-Dante Fachin

Amb qui pactarà Pedro Sánchez per sumar els escons que li manquen per tenir la majoria absoluta? Aquesta resposta no l’obtindrem fins passades les eleccions del 26 de maig i dependrà –i molt- de la dinàmica de pactes postelectorals que s’estableixi en les grans ciutats i en les comunitats autònomes.

Ras i curt: caldrà veure si Ciutadans (que ha passat de 32 a 57 escons) busca aliances de governabilitat amb el PSOE a escala local i autonòmica o bé persevera allà on pugui en la seva estratègia de reproduir el trifachito amb PP i Vox, assajat a Andalusia. També caldrà observar la dinàmica de pactes municipals que practica ERC després d’aquests comicis i constatar si tria l’eix en clau nacional amb Junts per Catalunya o bé prima l’eix social, amb pactes amb el PSC i els Comuns.

Per tant, és molt prematur anticipar si Pedro Sánchez buscarà la majoria amb Ciutadans o bé amb la suma frankenstein d’Unidas Podemos (que ha caigut de 57 a 42 escons) i d’altres partits locals (PNB, ERC, Coalición Canaria, Compromís, Partido Regionalista de Cantabria…). També serà important conèixer els resultats de les eleccions europees –sobre les quals pesa l’amenaça de l’auge dels moviments identitaris-, saber com quedarà la correlació de forces entre els grups popular i socialista i quines aliances es dibuixaran a l’Eurocambra, en especial per part del grup liberal, en el qual està enquadrat Ciutadans.

Pedro Sánchez ha consolidat aquest 28-A el retorn del PSOE a la Moncloa. Però, sobretot, ha aconseguit tranquil·litzar, amb la seva incontestable victòria, les agitades aigües de la política espanyola. El seu personalíssim triomf a les urnes és l’expressió democràtica de la gent que ja està farta de la demagògia caïnita que hem patit aquests últims anys i que aposta per una convivència en pau i per afrontar el futur amb esperança constructiva.

Mutatis mutandis, quelcom semblant podem dir de l’aclaparadora victòria d’ERC sobre Junts per Catalunya i el seu satèl·lit del Front Republicà. Oriol Junqueras, en el seu últim viratge estratègic –arriscat, però que ha culminat amb èxit- representa el nacionalisme/independentisme dialogant i negociador, que renuncia a la via unilateral i admet, sense embuts, que Catalunya és plural, barrejada i diversa.

Com és obvi, la situació de presó preventiva que pateixen nou dels líders polítics de l’1-O i la probabilitat que el Tribunal Suprem els acabi condemnant i inhabilitant pesa com una llosa en el nucli dur que va posar en marxa el procés secessionista. L’última carta que els queda per jugar és la de l’indult governamental i això saben que només serà possible amb Pedro Sánchez sòlidament instal·lat a la Moncloa.

Després d’aquest 28-A, el president de la Generalitat, Quim Torra, queda encara més afeblit políticament i s’està convertint en una ànima en pena que vaga pels passadissos del Palau de la plaça de Sant Jaume. Algú s’ha d’apiadar d’aquest bon home i fer-li entendre que ha de convocar eleccions com més aviat millor, per tal d’acabar amb aquest cruel suplici que s’autoinfligeix.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Hoy destacamos

Deixa un comentari