Que Xavier Trias tancaria la llista que lidera l’holograma de Quim Forn se sabia de feia temps. De fet, no és l’únic cap de cartell descatalogat que ho fa perquè el simbòlic gest significa en teoria suport personal al nou alcaldable i continuïtat del projecte. Tanmateix, jo em quedo amb el que més m’importa: ocupant l’últim lloc m’assegura que no sortirà reelegit i això em reconforta. Lamento el rebombori mediàtic que ha provocat l’adéu en diferit d’aquest polític amb més vides que un gat que no dubta a fotografiar-se amb Jordi Pujol per blanquejar la figura del gens honorable. Dic que ho lamento perquè, en lloc de fer periodisme, la premsa barcelonina ha triat un cop més fer un massatge amb final feliç als convergents tunejats.
És un fet bastant comú trobar als mitjans panegírics al polític de torn que plega, però jo segueixo sense acostumar-me a aquesta llei del silenci. Encara no m’he refet del que va fer un periodista d’un mitjà independentista lloant el tarannà del tronat president dels populars barcelonins o del que va fer un altre periodista d’un mitjà dependentista a una gris regidora que si ha destacat per alguna cosa ha estat per haver privatitzat els aparcaments municipals més rendibles. La síndrome d’Estocolm en alguns periodistes d’informació local és preocupant perquè els fa perdre l’oremus. Tampoc ajuda en la seva curació haver oblidat la sana tradició de canviar-los de secció de tant en tant.
Cada cop que em trobo amb tanta lloança disfressada de notícia començo a remenar els calaixos de la meva memòria. En el cas de la discutible gestió de Trias com a alcalde recordo que l’oposició el va batejar malèvolament com l’alcalde de les marques. Amb ell, l’estàtua de Colom es va posar la samarreta del Barça que pagava una coneguda marca esportiva, es va llogar l’espai públic a les empreses i les estacions del metro van estar a punt d’afegir al seu nom el d’un patrocinador. Amb els convergents també es va acabar la moratòria hotelera a Ciutat Vella i la que vetava antenes de telefonia mòbil a prop d’escoles i hospitals, es va centrifugar el turisme i es va vendre l’ànima de Barcelona al millor postor.
Conscient que li tocava pilotar una administració municipal molt contaminada per dècades de governs socialistes, Trias va muntar amb diners públics una estructura de govern paral·lela que va beneficiar presumptament amics del partit i empreses afins començant per les dels fills de l’extens clan dels Pujol-Ferrusola. Els funcionaris contemplaven impotents com els deixaven sense feina i com els càrrecs de confiança es beneficiaven de cursos de formació en prestigioses universitats estrangeres a càrrec del pressupost. Per cert, la fAdaColau –a qui tant critica Trias per les seves formes de fer i de ser- ha vetat aquesta pràctica immoral.
A l’acte d’homenatge s’hi van aplegar mig miler de persones, un president de la Generalitat i dos expresidents. Del xou que li van muntar amics i estómacs agraïts destaco especialment les paraules afectuoses que Trias va dedicar al seu amic Pujol: “Ens hem estimat molt i continuo estimant-lo” perquè, va afegir, d’ell havia après a estimar el país i a no tenir ni un minut per a ell mateix. Aleshores recupero les dures paraules que va tenir l’aprenent de bruixot per al seu mestre quan es va fer pública la mania de la Marta de portar diners a Andorra disfressada de mare superiora i entenc el peculiar sentit de l’humor de l’exalcalde.
El príspilític Forn va estar present en tot moment en forma d’holograma, una tradició iniciada pel guru de la secta que es manté amb un èxit relatiu, segons els sondejos electorals. Diuen que és l’alcaldable d’aquesta olla de grills que és Junts x Cat, però en realitat la que talla el bacallà és l’Elsa Artadi alliçonada des de Waterloo. Comparteix amb el ciutadà Valls el seu paracaigudisme polític tan de moda últimament i, com el candidat taronja, ella també ho ignora tot de Barcelona començant pel color de les línies del metro perquè viatja en cotxe oficial i taxi. Abans de ser fitxada per formar part del govern dels pitjors del rei Artur, Artadi ho feia en ferrocarrils perquè anar en metro és cosa de pobres.
Amb la marxa de Trias desapareix de la política barcelonina el discret encant de la burgesia que te la fotia doblada amb un somriure i arriba la invasió dels ultracossos.
