Fins ara, tot debat o reflexió sobre la relació entre dona i política ha gravitat sobretot a l’entorn d’un eix: la paritat. Ser-hi. La importància de la presència.
No seré jo qui li tregui importància a aquest eix. La paritat és necessària. És sobretot una qüestió de justícia i de democràcia: si les dones som la meitat de la ciutadania, hem d’estar representades, almenys en la mateixa proporció, en els llocs on es prenen les decisions que afecten a la població.
I tot i que s’han fet molts avenços, la paritat a les institucions encara no és real. Al Parlament de Catalunya som ara mateix un 42% de dones, però al Congrés, al Senat i al Parlament Europeu encara no s’ha arribat al 40%. I al món local, hi ha un 35% de regidores electes a Catalunya, però només un 18,5% d’alcaldesses.
Ser-hi és important. És condició sine qua non. Però no és suficient per transformar. No, si el que volem és que la presència de les dones a la política serveixi per canviar agendes i prioritats, per fer polítiques feministes, amb perspectiva de gènere, i per canviar la pròpia forma de fer les polítiques, els processos per a dissenyar-les i la governança institucional.
L’experiència ja ens ha demostrat que una major participació de les dones als partits i les institucions incideix en la inclusió de la igualtat de gènere a les agendes polítiques (temes com la violència de gènere, els drets sexuals i reproductius, drets vinculats a la igualtat al treball o en la participació política). Però encara són pocs els exemples que ens demostrin girs transcendents en les formes de fer polítiques. Els més significatius són els que s’han assolit ens ajuntaments que han apostat fort per la governança en xarxa, o per incorporar la perspectiva de gènere en totes les fases d’un pla o pressupost. Cal destacar, evidentment, l’esforç fet els darrers anys per un ajuntament gran com el de Barcelona. Però a nivell català o espanyol continuem trobant encara massa traves perquè prosperin canvis reals.
Quin és el problema, doncs? I com podem superar-lo?
Cal ser-hi, evidentment. Encara hi ha moltes esferes institucionals a conquerir per poder ser-hi amb normalitat democràtica. Però cal ser-hi amb perspectiva de gènere constant. I això costa. Comporta trencar dinàmiques i esquemes enquistats i revisar tot el que es fa de dalt a baix. Però és sa, és bo i, com han demostrat ajuntaments diversos, acaba sent molt positiu. I cal ser-hi també amb la consciència que la presència a les institucions, avui en dia, no és suficient per a canviar tot el que cal.
I és que la transformació real no vindrà només feminitzant la política, sinó el poder. I el poder real actual, que incideix en mil aspectes la vida de la gent, no està només – o no principalment- a les institucions democràtiques. I aquí encara tenim més feina pendent de fer: perquè, quantes dones ostenten el poder a les empreses de l’IBEX 35, quantes són directives de grans corporacions, o de patronals, o dels bancs, o dels grans grups de comunicació? Quantes hi ha als llocs clau del BCE, a les Nacions Unides?
En un moment de crisi de legitimitat del sistema polític i institucional, en un moment de trasllat clar del poder a espais menys democràtics i menys accessibles encara per a les dones, ens cal obrir el focus i pensar en gran angular.
D’aquí en sortirem amb més feminisme, o anant enrere: “feminisme o barbàrie”, si em permeteu el símil amb l’expressió de Rosa Luxemburg… entenent que feminisme comporta aposta per la igualtat, per la democratització dels espais de poder, per situar les persones al centre del sistema… per canviar, per tant, les bases d’un sistema econòmic i de poder que se sosté en el treball precari, o invisible i gratuït de moltes dones i en l’exercici de poder d’uns sobre altres.
Estem en un moment crític, en què hi podem perdre molt o fer passos clau endavant en elements que toquin allò que realment sona. Jo sóc optimista. Els carrers han bullit els darrers anys amb saba feminista nova, i amb lemes renovats. Però sense oblidar els objectius de sempre: hem de ser-hi, per justícia democràtica, però no només volem ser-hi, volem transformar. Per garantir drets i oportunitats per a tothom. Per tant, no cessarem, ni en l’escalada per ser-hi, cada cop més, ni en l’esforç per transformar, amb més intensitat.
