El risc d’escriure

No és fácil escriure en temps de penombres i insolidaritats. No ho ha estat mai, i menys quan el que escriu vol mantenir la seva independència, el seu esperit crític. Llavors corre perill de ser vist com un empestat, com un enemic del poble, o com un doctor Stockmann qualsevol, aquell personatge d’Ibsen que, després de denunciar l’existència d’una important contaminació en les aigües d’un balneari turístic d’un poble noruec, va ser marginat per part de les forces vives de la comunitat, no fos cas que la seva denúncia pogués espatllar el negoci que tots ells tenien muntat entorn a les falses aigües balneàriques.

Sovint escriure la veritat –la nostra veritat– pot implicar una pena d’ostracisme, i en més d’un cas, de reclusió per una llarga temporada en una presó llunyana. El doctor Stockmann comprovarà que no sempre la veritat ens fa lliures; més aviat ens converteix en éssers solitaris. Per intentar evitar aquestes penalitats, molts escriptors, quan volen denunciar una situació que perceben com a injusta, opten per fer referència en els seus textos a unes injustícies passades, però que guarden una innegable relació amb les que avui ens envolten.

La novel·la Senyoria, de Jaume Cabré, on es fan paleses les conductes corruptes d’altes autoritats en la Barcelona de finals del segle xviii, és un bon exemple del que dic.També són un exemple del que estic comentant algunes de les obres de teatre històric d’autors castellans com Antonio Buero Vallejo (Un soñador para un pueblo, El concierto de San Ovidio), o d’autors catalans com ara Jordi Teixidor (El retaule del flautista). Són obres que contenen una crítica larvada a la dictadura franquista que tots ells van haver de patir; a la dictadura i a tots els seus còmplices: com que criticar obertament aquell règim podia comportar el final d’una sempre precària vida literària, s’acudia a algunes figures històriques que guardaven una certa similitud amb les que llavors dirigien l’Estat.

Alguns articulistes dels anys de plom del franquisme destacaven també per la seva habilitat per escapolir-se de la censura (no sempre ho aconseguien), a base de parlar de persones i institucions d’altres països que podien fer pensar en les que teníem al costat. Així, el llavors professor de dret polític a la UB Manuel Jiménez de Parga, que escrivia a Destino amb el pseudònim de Secondat (cognom de Montesquieu: escollir un cognom com aquell suposava tota una declaració de principis), quan ens il·lustrava sobre els perills de la cinquena República francesa, propiciada pel general Charles de Gaulle (llavors president d’aquella República) i ens deia que allò era una porta oberta a una dictadura constitucional, també ens estava alertant, d’una manera implícita, sobre la trista realitat de l’Estat espanyol: aquí no hi havia cap possibilitat de caure en una dictadura constitucional, ja que ni tan sols teníem una Constitució digna del seu nom. Per fortuna per al conjunt dels francesos, el general Charles de Gaulle no era el general Franco, si bé tenia alguns tics autoritaris que l’apropaven a la figura d’un dictador.

Curiosament, aquests textos de Jiménez de Parga, que ja tenen més de mig segle de vida, poden tenir una certa actualitat, ja que els perills de caure en una dictadura constitucional són, com els lectors saben, absolutament reals i gairebé tangibles. Escriure en aquests temps de misèria moral no solament pot suposar un gran risc, sinó també una insuperable contradicció: tots els que escrivim en els mitjans de comunicació sabem que no tot es pot comunicar. Cada mitjà de comunicació pot tenir determinats tabús que és millor no tocar: a vegades el Barça, a vegades La Caixa, a vegades la CUP o un altre partit polític escorat a l’esquerra.

Realment és força estrany que uns mitjans anomenats de comunicació silenciïn o passin de puntetes sobre determinats temes que a tots ens afecten, o que directament tergiversin la realitat i l’acomodin als seus particulars interessos. Bé: les aigües dels balnearis del món continuen estant contaminades i cada vegada hi ha menys doctors Stockmanns que s’atreveixin a denunciar-ho obertament.

El poder i els seus aparells, preventius i repressius, continuen fent por.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides