Joan Esculies, autor de ‘Ernest Lluch, biografia d’un intel·lectual agitador’ explica que, indefectiblement, quan acaba una presentació del llibre, algú del públic li demana què pensaria qui va ser ministre de Sanitat i Consum al primer govern de Felipe González de la situació actual a Catalunya. Si seria independentista o no. Esculies, historiador rigorós, contesta sempre que no ho sap. En canvi, qui ha fet la pregunta diu que sí que ho sap i, depenent de la seva ideologia, situa Lluch en el bàndol independentista, federalista o el que sigui.
Jo tampoc no sóc capaç de contestar aquesta pregunta. Clar. Tinc amics que s’han transformat en independentistes convençuts en una conversió que mai no hauria imaginat. Si m’obliguessin a decantar-me diria que seria federalista, però ningú no pot parlar per les persones que ja no hi són.
He recuperat Lluch en llegir la biografia d’Esculies i, també, en veure com un grup de gent escridassava Josep Borrell, que també va ser ministre de Felipe González, quan anava a participar en un acte públic a Terrassa. Pel que sembla, ser ministre català i socialista va aparellat a ser durament criticat i escridassat a Catalunya.
La primavera de 1999, Ernest Lluch participava a Donosti en un acte de suport a Odón Elorza, com a candidat socialista a l’alcaldia de la ciutat. Un grup d’abertzales radicals va intentar boicotejar l’acte, que se celebrava en un plaça donostiarra, cridant tota l’estona. Quan va intervenir, Lluch va dir-los: “Crideu, crideu, que mentre crideu, no mateu”. Difícilment se sabrà si aquelles paraules van excitar prou l’odi etarra perquè algú, no sabem encara qui, ordenés el seu assassinat. Un escamot d’ETA el va matar el 21 de novembre de 2000, al garatge de casa seva.
El que sí que tinc clar és que Ernest Lluch continuaria, avui, apostant perquè la gent, els partits, els tertulians, fossin més constructius, aportessin solucions i dialoguessin en comptes d'insultar i tancar les orelles a les idees dels altres. I si, a més, es pogués debatre amb una mica de sentit de l’humor, molt millor.
M’encantava el seu somriure burleta i murri.
