La conya de la justícia

A principis de 1985, el Jutjat d'Instrucció número 2 de Jerez de la Frontera va obrir diligències contra l'alcalde del municipi Pedro Pacheco, per afirmar que "la justícia és una conya". Va ser després de conèixer la decisió judicial de suspendre l'enderroc del xalet del cantant Bertín Osborne. Segurament, Pacheco passarà a la història per aquella frase i poca cosa més. De copdescuit, el polític va saltar a la fama i ara, trenta-quatre anys després, encara és ocurrent referir-s'hi quan es vol al·ludir a deficiències judicials. Aquests dies, amb la cantarella del judici del procés de fons, com si es tractés dels nens de Sant Ildefons cantant la loteria de Nadal, l'ocurrència de Pacheco adquireix una extraordinària vigència.

El cas de qui va ser president del FC Barcelona, Sandro Rosell, n'és també un bon exemple. L'home, juntament amb el seu soci Joan Besolí, està sent jutjat acusat de blanqueig de capital i organització criminal. Fins a la data, duu 21 mesos de presó provisional, sense sentència. Fins a una dotzena de vegades se li havia denegat fins al moment la llibertat.; la xifra més elevada fins ara a Espanya per un presumpte delicte econòmic. Curiosament, els acusats van començar la setmana amb un elevat risc de fuga i dimecres, com per art d'encanteri, vint-i-un mesos després del seu empresonament, els riscos havien desaparegut i podrà romandre lliure, almenys fins que hi hagi una sentència condemnatòria.

Ja qüestionava en un anterior article l'abús de la presó preventiva, i insistiré. Deia llavors i reitero ara que em sembla desproporcionat l'ús que d'aquesta prerrogativa s'està fent a Espanya. Entenc que era i és del tot prescindible la presó a la bestreta en el cas dels polítics catalans empresonats pel cas del referèndum de l'1 d'octubre . Així, encara que en aquest i altres casos arribem tard, fóra bo que el sistema revisés una presó preventiva que, fent-ne un ús arbitrari, esdevé perversa. Tot plegat sense voler entrar ni llavors ni ara en una arriscada comparativa amb altres casos coetanis, com el de La Manada, en què l'arbitrarietat judicial es posa encara més de relleu.

Rosell també és un bon exemple del que no s'ha de fer. Al marge de què sigui o no culpable, una decisió que haurà de discernir el jutge corresponent, sense sentència sobre la taula, l'expresident del Barça i el seu soci han estat privats de llibertat prop de dos anys. Han reclamat més de dotze vegades una llibertat que mai fins ara va ser atesa favorablement. Una privació que, tractant-se d'un delicte econòmic i no de sang, encara esdevé més escandalosa. Intenta ara la judicatura corregir una clamorosa injustícia. Al marge que arribi tard i malament, estaria bé que la mateixa correcció fos adoptada també en el judici dels polítics independentistes i en casos similars.

(Visited 33 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari