Deixar-se caure per Madrid de tant en quan és recomanable. Ho he fet aquest cap de setmana i m’hi he passat tres dies, que han coincidit amb la victòria del Girona al camp del Madrid a la Lliga de futbol i la del Barça sobre el Madrid a la final de la Copa del Rei de bàsquet. Cap d’aquests dos partits s’hauria disputat si Catalunya fos independent d’Espanya.
La meva estada a Madrid no ha coincidit, en canvi, amb dies de celebració del judici als polítics i activistes independentistes que té lloc al Tribunal Suprem. He seguit per les xarxes socials la multitudinària manifestació en suport seu que es va celebrar a Barcelona dissabte, la qual cosa vol dir que m’he estalviat la informació partidista de TV3.
Les coses es veuen diferents des de la distància. M’esperava una profusió més gran de banderes monàrquiques als balcons dels habitatges madrilenys. He tingut la sensació que n’hi havia més als barris rics de la ciutat, de la mateixa manera que hi ha poques estelades als barris i poblacions catalanes on hi viuen les classes més humils.
He vist la Gran Via madrilenya plena de persones que dormen per terra. Una Gran Via on es barregen aquests sense sostre amb dones que practiquen obertament la prostitució, gent que intenta fer petits furts mentre la policia municipal els vigila i una multitud de turistes i vianants passejant i atipant-se.
Fa temps que la distància entre l’ambient i els hàbits de les grans ciutats s’ha anat esvaint. La Gran Via madrilenya i el Portal de l’Àngel de Barcelona són pràcticament intercanviables. A un lloc i a l’altre ens trobem amb africans que venen pals per fer-se selfies i músics de carrer de totes les nacionalitats possibles. A primer cop d’ull he vist menys dones amb vel i menys supermercats gestionats per pakistanesos que a Barcelona, però en tres dies no es pot fer un estudi sociològic mínimament fiable.
En tres dies sí que es pot concloure que els problemes de Madrid i Barcelona són els mateixos. Ens podem preocupar només pels d’una ciutat o pels de les dues. Probablement sigui impossible resoldre’ls en pocs dies a un lloc i l’altre, però, posats a intentar-ho, potser que ho fem a tots dos. No us sembla?
