L’ any nou implica sovint que les persones ens comprometem a assolir algun repte o bé tan sols a formular un desig que ens agradaria que el nou any ens portés. En el terreny estrictament polític, però, caldrà demanar molts desitjos perquè no succeeixi el que tot indica que passarà. La incertesa i la volatilitat del temps en política no criden gaire a l’optimisme.
Però anem a pams. A Catalunya, una part molt important de la població exigeix dia sí dia també l’alliberament dels nou polítics independentistes presos. Tanmateix, tampoc es pot obviar que un elevat nombre de catalans estan en contra d’una possible absolució i d’un hipotètic indult. Així doncs, la coexistència d’aquestes dues narratives polítiques fa molt difícil identificar un comú denominador que permeti trobar algun punt d’acord.
El meu primer desig, en aquest sentit, passa perquè els diferents grups polítics amb representació al Parlament de Catalunya però també al Congrés dels Diputats facin autocrítica i assumeixin algun tipus de responsabilitat. Hi ha hagut errors per totes bandes i un possible punt d’acostament passa per reconèixer els errors i reconèixer l’altre com a interlocutor. Dit d’una altra manera, no té cap sentit crear una comissió al Parlament per avaluar els impactes de l’article 155 si no es fa també sobre els plens dels dies 6 i 7 de setembre del 2017. Si no es fa d’aquesta manera, els interessos partidistes prevalen i silencien el que pensa una part de la societat.
El meu segon desig és que el Parlament debati i aprovi lleis que millorin la qualitat de vida de la ciutadania i que el president Quim Torra busqui consensos al voltant de l’agenda social. És difícil de creure que en més de mig any la cambra legislativa no hagi aprovat cap llei nova. Quim Torra ha de deixar de parlar dels famosos cinc consensos del 80% (perquè no existeixen) i que només subscriu en la seva totalitat la majoria parlamentària independentista i cercar grans acords al voltant de l’agenda social: la dependència, la sanitat, l’educació, la qualitat dels serveis públics… A més, aquestes qüestions sí que aglutinen més del 80% de la societat catalana.
El meu tercer desig és que les eleccions municipals a Catalunya no es converteixin en un miniparlament. Cal que el debat estigui centrat en els problemes que té la ciutadania com ara l’habitatge, el transport, els espais verds… És especialment important això a Barcelona, on l'independentisme vol convertir la capital catalana en un nou bastió. Però, per fer-hi què, exactament? Resulta força preocupant, no tant perquè Barcelona estigui en mans de l’independentisme o no, sinó perquè això taparà realitats de barris com Ciutat Meridiana o Torre Baró, on majoritàriament la ciutadania té moltes dificultats per arribar a final de mes i, no sembla pas que un consistori en mans dels independentistes pugui comprometre’s a donar resposta a aquestes problemàtiques. És realment demanar gaire un ajuntament que es preocupi dels problemes de la ciutadania i no posi per davant el debat identitari i nacional? Això és el que està en joc el 26 de maig. O ajuntaments al servei de la causa independentista o bé ajuntaments que col·loquen la ciutadania al centre de les seves polítiques.
Finalment, i no menys important, el meu quart anhel és que la dreta espanyola deixi de blanquejar l’extrema dreta. Les eleccions al Parlament europeu de finals de maig poden sacsejar per complet el panorama polític europeu. Si l’extrema dreta, com diuen les enquestes, guanya força més representants a les institucions europees, seran necessaris grans acords entre populars i socialdemòcrates per tal de frenar els plantejaments d’aquestes formacions que atempten contra la igualtat, els drets humans, les llibertats… No obstant això, és molt important que el PP abandoni tot pacte amb Vox i faci el mateix que ha fet Angela Merkel a Alemanya: un gran acord de govern entre la CDU i els socialdemòcrates com a dic de contenció a la ultradreta. No hem d’oblidar tampoc que Merkel va ser la mandatària europea que va obrir el 2015 les portes del seu país als refugiats. Serà interessant veure si Pablo Casado adopta els plantejaments d’Angela Merkel i, d’una vegada per totes, representa una dreta moderna i homologable a l’alemanya.
Caldrà veure si l’any nou compleix els meus desitjos o si bé entrem en una fase encara més incerta que l’actual. Les eleccions europees, sense cap mena de dubte, hi tindran un paper molt important. Δ
