Els viatges de Torra

En un bon exercici de pràctica periodística, els companys de la SER Catalunya van destapar que el president Quim Torra s’havia gastat més de 120.000 euros en viatges oficials durant els seus primers sis mesos de mandat, principalment a Bèlgica. La relació fluida entre el president legítim Carles Puigdemont i Torra –a qui l’oposició, burleta, mai ha deixat d’acusar de ser el seu vicari– sempre ha estat fluida, podríem dir d’amistat. La despesa en viatges del darrer així ho constata, malgrat que, com apuntava Josep Cuní al seu editorial amb fina ironia, ben bé podríem pensar que la república digital –que també ho ha de ser!– podria incentivar més l’ús d’skype o altres aplicacions per contactar virtualment amb l’estranger, com fan les nostres empreses o els nostres estudiants Erasmus.

Dit això, l’oposició de seguida es va abraonar contra l’actual President, alguns tirant del manual del populisme barat –com Lorena Roldán (Ciutadans)–, d’altres com el líder socialista, Miquel Iceta, sent una mica més pragmàtics i assumint que hi haurà 120.000 euros menys per fer polítiques socials; aquests, i els 30 milions d’euros que es podrien recaptar, en dos anys, apujant l’IRPF a les grans fortunes de Catalunya, que ara mateix el vicepresident Pere Aragonès (ERC) no pensa cedir davant de la petició dels Comuns. Però, també és cert que les dues partides poden ser anecdòtiques en uns comptes autonòmics que preveuen gairebé 30.000 milions d’euros de despesa consolidada del sector públic. Com sempre passa, anècdota feta categoria.

Per tant, que el President s’hagi gastat 120.000 euros en viatges oficials s’ha d’analitzar de manera més global, en el marc de l’acció política de l’actual Govern. La coalició roda lentament des del començament, atrapada entre els interessos creuats dels partits i organitzacions polítiques que l’integren. Per una banda, és un Executiu depenent d’un dels Parlaments que menys iniciativa legislativa ha tingut, a falta de comprovar si prem l’accelerador (o li deixen) amb la recuperació de les lleis socials suspeses pel Tribunal Constitucional. Per altra banda, la pugna per l’hegemonia post-procés entre republicans i les diverses faccions dels pedecators ha quedat palesa amb la manca d’unitat estratègica que ha mostrat l’independentisme, així com amb el debilitament de l’executiu autonòmic davant de la futura lluita per aconseguir el control de la capital comtal. En aquest escenari, Quim Torra sempre s’ha sentit més còmode fent del discurs representació que no pas tancat als despatxos amb els aparelladors de Palau. Per això existeixen els spin-doctors! Torra és un activista a qui el destí va investir President de la Generalitat, que s’ha trobat amb una parròquia que “l’apreta” perquè no vol que es passi per alt el moment de debilitat democràtica que viu el país amb presos polítics i exiliats. La seva lluita és més en el terreny dels ideals –també se fa política a Lledoners, Waterloo o Ginebra–, que no pas en el fangar del pragmatisme que demana la realpolitik.

Al President Torra el van investir per fer república i, malgrat que la praxis ha demostrat que queda lluny del seu objectiu, els únics moments on ha pogut marcar perfil propi han estat quan ha pogut fer projecció institucional: aquí i fora, amb més encert o pixant fora de test. Però, el cost dels seus viatges no hauria de sorprendre, perquè l’excepcionalitat del moment (des de l’emoció) i la mundanitat de la gestió diària (des de la raó) els poden arribar a justificar davant del seu electorat. I, no cal oblidar que si bé és president de tots, a ell el van investir amb un programa electoral que preveia una acció intensiva en promoció de la causa independentista. Sincerament, si aquests viatges han de servir per a poder ajudar a projectar l’anormalitat del país, per teixir estratègies de diplomàcia pública que permetin legitimar l’anhel independentista i de regeneració democràtica d’una majoria de catalans, benvinguts siguin. Ara bé, en política cal buscar la coherència entre l’ètica, l’estètica i la praxis. Per tant, el treball en l’àmbit de la paradiplomàcia no pot servir per tapar les vergonyes d’un Executiu que té feina per posar-se d’acord en la seva gestió diària, que es contraprograma entre departaments –com filtren alguns aparelladors– i té dificultats per explicar l’acció conjunta de Govern, quan toca; per exemple, fent balanç per cap d’any.    

(Visited 52 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari