Pel que es veu, qui la digui més grossa durant aquests cinc mesos se’n durà el premi. No hi ha cap línia vermella que separi la indignitat de la dignitat, l’estultícia humana de la intel·ligència, la mentida de la veritat, l’animalada de jutjat de guàrdia de la coherència argumental. Això explica que el senyor Garcia es querelli contra els pobres romanesos que van acabar calant foc a un edifici del barri de Sant Roc perquè es volien escalfar. O que el senyor Bou digui a TV3 que el periodista Xavier Vinader era un delinqüent per haver-lo desemmascarat com a falangista. O que el senyor Jacobi vulgui construir al mig del mar una illa amb 30.000 habitatges socials de la mà de la senyora Álvarez, qui per falta de recursos econòmics propis ha posat en marxa una campanya de micromecenatge per seguir vivint sense treballar.
Molt em temo que fins al 26-M escoltarem bestieses de l’alçada d’un campanar i els que encara ens prenem la política seriosament no tindrem on aixoplugar-nos de tanta vergonya. La dreta, tan diversa i tan desbocada per gentilesa dels electors andalusos que van votar els feixistes de Vox, farà i desfarà com voldrà utilitzant la democràcia com a excusa i la Constitució com a coartada mentre la justícia mira cap a Lledoners. En nom de la llibertat d’expressió ja s’està proposant desinfectar l’Ajuntament de Barcelona de paràsits, construir guetos per als pobres fàcils de bombardejar en cas de rebel·lió, expulsar milers d’immigrants perquè es mengen els nens, assassinar el president del govern central per comunista i obligar les dones a continuar deixant-se violar en silenci.
El senyor Casado, com la mala còpia de Ramsay Bolton que és, ha deixat anar els gossos ultres per fer passar el seu partit ple de franquistes, corruptes i podridura per una centredreta moderna de cara a aquest nou cicle electoral. I l’estratègia de blanqueig li està funcionant de meravella, ja que ha aconseguit destronar la Cersei Díaz i col·locar al seu torn un venedor de bíblies del qual ni tan sols Mariano en coneixia el nom quan el va presentar per primera vegada com a presidenciable dels populars andalusos. El progressisme espanyol –i el català, també- faria bé de no confiar en què els ullals esmolats d’Abascal, que comparteix mirada sinistra amb Manuel Valls, facin la feina bruta i devorin el seu antic amo perquè el preu que haurem de pagar per tot el mal infringit serà terrible.
Mentre l’enemic segueix avançant utilitzant els mecanismes democràtics per després destruir-los, el progressisme civilitzat es dedica a discutir sobre ètica i a preguntar-se què és més raonable: ¿Ignorar els seus estirabots per no donar-li publicitat o plantar-li cara i no deixar-li passar ni una? Si fem una ullada a la història europea del segle XX o als recents casos de Trump o Bolsonaro, haurem de concloure que considerar la ultradreta com un company més de viatge no només la normalitza a ulls de bona part de l’opinió pública, sinó que també li aplana el camí per convertint-se en un nou cabdill. Hi ha línies vermelles que no es poden creuar ni que sigui per honorar el sacrifici de tants innocents en l’altar dels drets humans. Així que si algú em pregunta què penso, respondré allò tan gastat però tan sagrat de “cap agressió sense resposta”.
La periodista Rosa Maria Calaf parlava en el programa d’Andreu Buenafuente sobre els riscos que comporta per a la democràcia una ciutadania desinformada, sobretot quan a l’hora de votar, ho fa amb els budells i no amb el cervell. En la nostra mà, també en la dels periodistes amb consciència de servidors del bé comú, està que personatges tan esperpèntics com el senyor Jacobi –que confon Trump amb el Tram- i tan malignes com el senyor Valls –que barreja seguretat amb immigració- no passin de ser una anècdota i acabin a la paperera de la història. I quan el senyor Garcia atiï de nou el fantasma de la xenofòbia, expliquem mil vegades si cal que els veïns romanesos de Sant Roc no eren il·legals perquè els va empadronar ell quan era alcalde de Badalona. Al feixisme, ni aigua.
