Tot va ser un error, un immens error: l’aprovació de les lleis de desconnexió del 6-7 setembre del 2017 al Parlament, la repressió policial del referèndum de l’1-O i l’empresonament preventiu per rebel·lió de nou dirigents independentistes, que ara afronten un judici molt complicat, del qual poden sortir amb pesades condemnes.
En paral·lel, la unitat d’acció del moviment secessionista s’ha anat degradant i esberlant en els últims mesos, amb una dispersió d’estratègies contradictòries i contraposades. N’hi ha que aposten per perseverar en la via unilateral, que òbviament provocarà nous processaments judicials, ordres de presó i, tal vegada, brots de violència. És la coneguda espiral d’acció/repressió, que sempre genera més dolor i que, com sabem, acaba malament.
L’expresident Carles Puigdemont, còmodament instal·lat a la seva mansió de Waterloo, és el principal valedor d’aquesta via, en la qual compta amb la complicitat de l’ANC d’Elisenda Paluzie i dels CDR. Però, quantitativament, són pocs, com demostra el tebi suport que té el seu Consell per la República.
En canvi, darrere dels murs de les presons les coses es veuen diferent. Als nou dirigents independentistes reclosos els interessa -per ells i per llurs famílies- que el judici de l’1-O es desenvolupi i acabi de la millor manera possible, de manera que puguin recuperar aviat la llibertat perduda. Des de l’empatia humana, vull reiterar que tenen la meva plena solidaritat i que considero injust el seu llarg empresonament.
Als catalans ens ha passat sovint que no sabem llegir la història ni interpretar correctament el context geopolític en el qual estem inserits. La República de Pau Claris (1641) o la Guerra de Successió (1701-14) són els exponents més clars d’aquesta manca de visió estratègica. Aquestes antigues derrotes són, en ple segle XXI, l’argument de fons de l’actual moviment independentista per intentar culminar (ara, sí) la secessió d’Espanya.
En aquest sentit, la culpa és nostra i només nostra, per no saber valorar i mesurar les forces en joc i “comprar” projectes avariats i inútils. Després, tots són plors i lamentacions, com, tristament, ens toca viure des de fa més d’un any.
Hom diria que en la genètica catalana hi ha una pulsió que ens porta al massoquisme com a raó de ser i font de plaer col·lectiu. L’“Espanya ens roba” o l’exhibició de llaços grocs són expressions d’aquesta patologia, descrita per l’escriptor austríac Leopold von Sacher-Masoch a La Venus de les pells.
Des del minut 1 del procés independentista, quan la Comissió Europea i les grans potències mundials van rebutjar sense embuts la pretesa secessió unilateral de Catalunya, PDECat/CDC i ERC haurien d’haver aturat la maquinària del referèndum. Cap, absolutament cap país membre de la comunitat internacional va fer el més mínim gest que portés a pensar en el reconeixement de la hipotètica independència catalana. Però hi havia independentistes que afirmaven -insensats- que no passava res si ens expulsaven de la Unió Europea, ja que podríem formar part de l’EFTA (!).
Les bajanades i deliris que han donat consistència al somni secessionista s’han estavellat contra el principi de realitat i la desfeta ha estat total, amb la mera intervenció del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Catalunya és una societat europea, multilingüe, barrejada i plural. No som el poblat d’Astèrix que resisteix amb èxit el domini de l’imperi romà de Juli Cèsar gràcies a la poció màgica del druida Panoràmix. Aquesta projecció és només un còmic, fruit de la fèrtil imaginació i del geni artístic de René Goscinny i d’Albert Uderzo.
No, la ratafia no dona poders sobrenaturals i no serveix per carregar-se les legions de contraris a la independència. A més, beguda en excés, provoca son i, l’endemà, maldecap.
