Prendre el nom de Maragall en va

La política catalana ha esdevingut un estrès continu on tot s’acaba per plantejar com si fos la mare de totes les batalles, encara que en realitat sigui un vodevil. L’assalt a l’alcaldia de Barcelona ha adquirit per a l’independentisme més càrrega simbòlica que la presa del Palau d’Hivern durant la Revolució Russa. Resulta tan transcendental conquerir aquest bastió que el que fan és anar-hi ben dividits i confrontats. Almenys de moment.

Que la bèstia negra de tots sigui el constitucionalista Manuel Valls el pot acabar reforçant i fer que aplegui bona part del votant no independentista. Ell sembla haver acceptat de bon grat aquesta connotació essencialista del combat, i es troba còmode en el paper. Encara que el pot perjudicar la seva imatge de paracaigudista francès, té sens dubte algunes fortaleses: lideratge fort, capacitat de reposicionar Barcelona en el mapa o ambició internacionalitzadora. Representarà l’ordre i l’autoritat en una ciutat que ha esdevingut un parc temàtic per al turisme descontrolat. El seu historial polític i tenir una personalitat que  encaixa malament dins d'estructures de partit li pot donar, curiosament, connotacions maragallianes, en una versió menys afable. Es dirà que desconeix Barcelona o que no disposa d’un programa detallat de govern, però això és distintiu de tots els candidats.

Els quatre anys d’Ada Colau a l’alcaldia han demostrat les limitacions de l’activisme a l’hora de fer proposició i gestió, o bé la rèmora de disposar de suports tan minsos. No ha sabut mai si s’havia de posar de cara o d’esquena amb l’independentisme, i ha acabat per confondre a tothom. La pressió processista li va fer trencar l’acord de govern amb el PSC que li donava estabilitat i cultura de govern. Dubto que, avui, algú sàpiga quina és la seva proposta real. Ha pretès emparentar la seva política amb la de Maragall, però ha confós la capacitat de lideratge d’aquell amb l’estar continuadament als mitjans. Potser li han tocat mals temps, però la falta de resultats i de solidesa, a més de la indefinició, la poden convertir en figura efímera, devorada pel seu personatge. Jaume Collboni és qui, probablement, més podria reclamar el nexe d’unió amb en Pascual Maragall, donat que encara que ara s’oblidi, va ser el PSC qui el va promoure i sostenir políticament.  Ho tindrà difícil   però pot resultar clau en els pactes postelectorals.

La jugada de presentar l’Ernest Maragall es evident que es fa per ocupar un lloc major en una disputa que es planteja en termes “maragallians”. S’ha anat a buscar alhora el cognom i la figura del “trànsfuga”, enderiats com estan els republicans en fer-se amb l’electorat socialista, i probablement es farà exhibició impúdica de qui no es pot defensar de tant de ús i abús. El gir efectista d’ERC ha descol·locat notòriament el partit de Brussel·les, desfigurant la seva Crida Nacional. Que l’independentisme vagi junt o no, no és tema menor. Ara bé, que grups que es reclamen republicans es posin en mans d’un Maragall, tot apel·lant a l’argument dinàstic per demanar el vot, no deixa de tenir una certa gràcia.

Però hi ha més candidats. Ferran Mascarell s’autopresenta –es creu nascut per ser alcalde de Barcelona– i ves a saber si en nom del PDECat o la Crida. És un maragallista dels de l’upper Diagonal que, el dia abans que Mas el fes conseller de Cultura, encara maldava per ser candidat del PSC, això sí, si Montilla l’alliberava de primàries. També el fora sistema dels partits Jordi Graupera es reclama en fons i forma hereu del maragallisme. El seu caràcter de batallador solitari ajuda a l’emparentament, tot i que forma part d’una nova dreta independentista desinhibida, més que no pas procedent d’una cultura esquerrana.

Amb tanta “cultura política compartida”, la pregunta resulta òbvia. Per què si som, i érem, tan maragallistes, aquest no va fer majories aclaparadores quan es presentava? Deu ser avui dia el maragallisme només una forma de desvergonyiment i evidència de la falta de projecte?

(Visited 42 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari