El govern belga ha entrat en crisi, en perdre el suport del principal partit flamenc, l’N-VA, i el primer ministre, Charles Michel, s’ha vist forçat a presentar la dimissió. La causa d’aquesta trencadissa: el Pacte mundial per la migració que, sota els auspicis de les Nacions Unides, van signar el passat dia 10 més de 150 països -entre els quals, Bèlgica- a la ciutat de Marràqueix.
L’N-VA ha demonitzat aquest acord i s’ha alineat amb les forces polítiques populistes que governen països europeus com Itàlia, Àustria, República Txeca, Hongria, Estònia, Letònia, Polònia, Eslovàquia… que, fent seguidisme de la posició contrària de la Casa Blanca, no han volgut subscriure el Pacte de Marràqueix en considerar que els migrants són una amenaça per llur sobirania nacional. Cal assenyalar que el partit nacionalista N-VA és el gran suport i referent que té l’expresident Carles Puigdemont en el seu refugi a Bèlgica.
Sobta l’aclaparador i unànime silenci dels mitjans processistes sobre la crisi del govern belga i les seves causes. Però ja ho sabem: la vella pràctica censora pujolista de l’“això no toca” és més vigent que mai a la Catalunya de les acaballes del 2018 i això demostra l’íntima pulsió totalitària que subjau en tots els moviments identitaris, encara que es disfressin de modernets.
El pròxim 26 de maig, la Unió Europea viurà les eleccions més decisives de la seva història. La influència del discurs populista del president nord-americà Donald Trump es deixa sentir amb força al Vell Continent i connecta amb els partits xenòfobs que, en els últims anys, han anat sorgint i creixent en diversos països europeus, com l’N-VA.
Aquestes eleccions al Parlament de Brussel·les seran el test decisiu per saber cap a on s’encamina Europa i per això, des de fa uns mesos, Steve Bannon -l’ideòleg de Donald Trump- focalitza aquí la seva activitat agitadora. Ja sé que Carles Puigdemont no és d’extrema dreta, però la causa independentista catalana corre el risc de quedar instrumentalitzada pels poders xenòfobs i ultraconservadors que propugnen la destrucció de la Unió Europea.
El president Quim Torra sempre insisteix a dir que els independentistes “estem en el cantó correcte de la història”. Però, els hi agradi o no, els secessionistes catalans han de tenir molt clar que, en aquesta conjuntura europea, juguen en el mateix equip de Marine Le Pen, Viktor Orbán, Matteo Salvini o Bart De Wever (el president de l’N-VA) i estan en el cantó equivocat de la història. Els hi passa el mateix que als gilets jaunes francesos que, darrere del seu discurs inflamat, no fan altra cosa que alimentar la pujada electoral de l’extrema dreta, com constaten les últimes enquestes.
Els humans -amb permís dels qui, com els budistes, creuen en la reencarnació- només tenim aquesta vida per viure-la. Aplicar l’estratègia del quant pitjor, millor, que és el mantra dels independentistes del morro fort, no només és una frustrant pèrdua de temps pels qui la promouen: és sembrar la infelicitat en una societat que, amb l’instrument de la democràcia, vol avançar i créixer de manera pacífica i cohesionada, sense que el veí del tercer pis, segona porta –que, per exemple, es considera i exerceix d’espanyol- sigui l’enemic que cal aïllar, derrotar i condemnar a la marginació.
