Clímax i desenllaç del procés

Avui encara ressonen les paraules del tuit forassenyat de Quim Torra apostant per seguir l’exemple dels eslovens. I és que costa d’entendre que es faci incitació a la violencia per part de la primera autoritat política del govern de la Generalitat de Catalunya. Però no crec que calgui escalfar-se gaire el cap per entendre-ho. Quim Torra només busca generar expectatives i despertar l'interès de l'espectador sobre la seqüela d'El Procés, la flamant sèrie que es va emetre per TV3 i que es vol perllongar amb èxit, tot revivint l’emoció de la primera temporada. Torra vol escalfar l'ambient per provocar l’aparició del conflicte dramàtic que ell vol que es produeixi el 21-D. Si l'1 d'octubre va funcionar com a desencadenant del conflicte i com a justificació de tot el que va venir després, per què no hauria de servir per al mateix el 21-D?

La primera temporada d'El Procés va ser tot un èxit. Correctament narrada, amb un bon acabat tècnic i excel·lents escenes d’acció. No es va escatimar en res i, per moments, fins i tot es podia perdre de vista que es tractava d'una ficció. Déu n'hi do el nombre d'actors, les hores de feina, els lloguers de focus i materials i el nombre de figurants que feien de policies, de bombers, de periodistes i de revolucionaris. Semblava tot tant real!

Però aquesta nova temporada la cosa se’ls ha complicat perquè cada vegada més els caldrà tapar la veritable força dramàtica de la realitat: la vaga de metges d'atenció primària, l’esgotament social i la proposta seriosa de diàleg de Pedro Sánchez. I els espectadors ja comencen a donar signes de cansament, avorrits d’una sèrie en la qual tot s’allarga i no acaba de passar mai res.

Per acabar-ho d'adobar, a l'anterior temporada una trama massa trepidant es va interrompre deixant el personal molt excitat a causa de greus problemes tècnics en el guió.

A la trama del procés hi ha hagut massa clímaxs sense desenllaç ni resolució del conflicte principal. I això genera tensions no resoltes i frustració. I això que els guionistes haurien de saber que cal que l’espectador es vagi emocionant cada cop més fins a arribar el moment del clímax. I al final hi ha d’haver la resolució.

Els protagonistes del procés ja no participen en situacions divertides, d'embolics i d'enginys amb la intenció de fer una caricatura dels defectes dels espanyols. I a cap espectador intel·ligent se li escapa que ara són els catalans els que han quedat al descobert amb les seves vergonyes, donant l'esquena a una part d’Espanya coratjosa i assenyada, que lluita per no caure al forat del feixisme.

Les bones comèdies, en molts casos, resolen els problemes presentats amb un final moralitzador, mentre que la del procés s’ha anat allunyant d'aquest gènere dramàtic per convertir-se en un culebró feixuc.

Els éssers humans tendim a evitar els conflictes perquè ens fan mal, tot i que hi hagi gent a qui li agradi afrontar-los o fins i tot crear-los. Potser aquest darrer cas és el del president, que trobaria en el procés el seu lloc idoni perquè en aquesta ficció el que cal és provocar el conflicte, ja que és el motor de la història. Sense conflicte no hi hauria procés. Perquè, a la pràctica, quina veritat objectiva se li pot atribuir al procés? En què es concreta? Com es demostra la veritat de l’existència d'aquesta realitat? I el conflicte obliga els personatges a actuar, i en fer-ho es produeixen més desequilibris. Justament el que Torra sembla buscar, que el conflicte s'agreugi i n’apareguin de nous. I que quan s'intentin resoldre tot es compliqui i s’obligui els altres a moure’s d'una determinada manera que sempre serà aprofitable per sembrar la discòrdia.

Com es pot sortir d’aquesta situació diabòlica? Seguint amb el símil literari, caldria canviar el tipus de trama que serveix per articular el relat del procés. I en comptes d’utilitzar la trama de caràcter punitiu es podria optar per una altra mena de trama que s'articulés al voltant de les decisions dels personatges, permetent l'evolució psicològica, entendre els altres, fer un aprenentatge i que es produïssin canvis positius per a tots. Però cal tenir molt en compte que una bona trama, a més del conflicte, ha de tenir un nus, un clímax i un desenllaç. I la resolució del conflicte, més tard o més d’hora sempre ens portarà al mateix lloc, el desenllaç que passa per la negociació amb el govern central.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides