Unes vacances, una visita al poble d’origen, una àvia que se l’emporta a una cabana i una menor de 13 anys que torna mutilada. Així comença un esgarrifós relat que posa en risc a moltes menors a Catalunya. La mutilació genital femenina és una pràctica ritual a 28 països de l’Àfrica, que no acaba en sortir del continent.
“La missió coercitiva dels mossos, que s’encarreguen de vigilar els pares i treure custòdies i papers no és la solució a la desgràcia de la mutilació genital femenina. Cal educació, prevenció i formació de professionals sanitaris, a les escoles i als serveis socials”. Amb aquesta contundència s’expressa la doctora Adriana Kaplan, directora de la Fundació Wasu-UAB, en una entrevista telefònica des de Gàmbia. La doctora Kaplan assegura que “quan s’ha pogut fer formació i una detecció precoç des dels centres d’atenció primària o les escoles, les nenes han tornat intactes dels seus països d’origen. Aquesta metodologia sí que funciona”.
La mutilació genital femenina és una pràctica ritual a més de 28 països de l’Àfrica subsahariana, i afecta uns 140 milions de nenes. Tot i el que s’hi pensa habitualment, no té a veure amb la religió musulmana, és un ritu d’iniciació a l’edat adulta entre les dones o per preservar la identitat ètnica. El que era una pràctica lligada intrínsecament a un territori i a unes ètnies en concret, s’ha expandit per tot el món amb els fenòmens migratoris, de tal manera que trobem noies mutilades al centre de grans ciutats com Lleida o Barcelona.
La doctora Kaplan, de la Fundació Wasu-UAB, posa el dit a la llaga quan afirma que “la Generalitat es dedica a fer el paperot. La seva inversió en educació i formació és zero. Molt parlar però després no es fa res. Per posar un exemple, als professionals d’atenció primària no els donen dies per fer formació i se’ls han d’agafar dels seus dies lliures, i fins i tot pagar de la seva butxaca les formacions, mentre que als mossos, vas a fer una xerrada i a donar informació per seguir els protocols i tens la sala plena”. Des del 2016 la Generalitat n’ha format uns 300 sanitaris en detecció i prevenció de la mutilació femenina. Una xifra molt per sota de la desitjada per abastir tota la població immigrada que està en risc. D’altra banda, la feina que fan els mossos de vigilància a les famílies i retenció de passaports per no poder tornar als seus països d’origen en risc de sospitar d’una possible mutilació, és un protocol que es va establir el 2002, ara ja fa més de 16 anys, i que no ha demostrat cap eficàcia “si els mossos persegueixen les famílies, aconsegueixen el contrari del que pretenen i les nenes marxen d’amagat, les mutilen i no tornen mai més. S’ha de fer molta prevenció i formació per evitar les mutilacions”, explica Adriana Kaplan, “però formació real, no tot paraules com fa la Generalitat, que es posa les mans al cap quan detecta un cas, però a l’hora de posar-hi a treballar, tot es queda en paraules”.
La Fundació Wasu-UAB; porta més de 30 anys investigant el tema de la mutilació femenina i ha aconseguit establir un observatori transnacional únic al món. Wasu va aconseguir abolir, per llei, la mutilació a Gàmbia, una llei que també s’ha estès a Kenia, Tanzània i el Senegal. Tot i que queda encara molt camí per recórrer, la doctora Kaplan apel·la a desconstruir prejudicis, “les mares que sotmeten a les seves filles a una mutilació ho fan convençudes que és pel seu propi bé, per tant hem de canviar aquesta realitat. El pediatre, la mestra, la persona de serveis socials ha d’estar per formar i prevenir i llavors, quan això s’ha aconseguit, les nenes tornen intactes, però enviar els mossos no funciona, no ho ha fet, ni ho farà mai”.
