Ciutats sense quioscos

Ja fa temps que els venedors de diaris a les nostres places i carrers van tancant, però darrerament hi ha una acceleració tal que farà que aviat siguin història. A Vic, quan acabi l’any pràcticament ja no en quedarà cap. A Barcelona, tot i haver-se encarat aquesta activitat cada vegada més a vendre souvenirs als turistes més que no pas publicacions a paper, n’hi ha en funcionament la meitat dels que hi havia l’any 2000. Lògicament, hi haurà qui només ho vegi com un signe dels temps: moren negocis perquè deixen de ser rendibles mentre en sorgeixen d’altres. Es dirà que els hàbits canvien i a l’oferta no li queda més remei que adaptar-se. Però amb la desaparició dels quioscos, desapareix força més que un comerç convencional. Durant més d’un segle han estat espais de referència en el paisatge urbà i s’han convertit en lloc de relació i de sociabilitat, un punt de trobada i de diàleg, dipositaris de la informació, del què passava al món i de la novetat. Qui ens venia el diari formava part de la nostra vida, algú amb qui compartíem civilitat i una certa complicitat. Sembla que ja no cal, i ni tan sols hi ha temps per a això.

Els quioscos eren tots aparentment iguals, però en realitat eren molt diferents i, quan hi anàvem, més enllà dels diaris més comuns, sabíem qui tenia o no tenia determinades publicacions i el punt més adequat per trobar-nos a determinada gent. Formaven part d’un entramat urbà que era únic i singular i d’un espai públic ple d’excuses perquè la gent ens relacionéssim, intercanviéssim mirades i opinions. Cada dia que passa, els espais urbans són més impersonals, freds, idèntics i intercanviables. Purament utilitaris per desplaçar-nos i complir amb uns determinats requisits. L’antropòleg francès Marc Augé va definir fa anys l’existència d’espais purament funcionals i impersonals com les estacions o els aeroports com a “no-llocs”, ja que no tenien res a veure ni amb la cultura ni amb la geografia, merament territoris de pas. Tot espai urbà es va convertint en això, en no-llocs despullats de significació i també de qualsevol càrrega emocional o simbòlica.

La crisi del negoci dels quioscos va començar de la mà de la recessió de la premsa-paper. La caiguda està essent brutal i a més dels venedors, s’està emportant per endavant els diaris, empreses editores i una bona part de la professió periodística. També l’hàbit de la lectura, de l’estar informat i de tenir un cert coneixement confiable de les coses. Els més pragmàtics afirmen que no passa res, que ara es llegeix en format digital i que ve a ser el mateix. Però no és cert. Gairebé ningú està disposat a pagar per l’edició digital dels diaris i els ingressos publicitaris que obtenen són i seran escassos. Així, com se sostenen les empreses periodístiques? Com es poden pagar nòmines dignes als seus professionals? Però tampoc la consulta a paper o al smartphone té gaire a veure pel que fa a la profunditat.

Ja no hi ha lectura pausada a la que dedicàvem un mínim de 30 minuts, sinó un surfejar entre titulars en uns pocs segons. Obtenir uns quants imputs per internet, que ens ha seleccionat l’algoritme d’una plataforma, té poc a veure amb un procés per informar-se. Per això es requereix temps, calma, concentració i actitud. Ja no tenim res de tot això. Justament les famoses fake news s’imposen entre altres coses, perquè ja no tenim criteri ni a l’hora de triar on ens informem ni a què li podem donar crèdit. Amb la desaparició, o gairebé, del paper no s’extingeix només un canal de comunicació que pot ser substituït per altres. Desapareix un món, una cultura, una manera de viure i una forma de civilitat. S’imposa la cultura de la màquina i l’aïllament social.

Només una dada. El diari El País, fa deu anys, tenia una difusió de 450.000 exemplars. A dia d’avui, aquesta es la difusió del conjunt de tots els diaris que s’editen a Espanya. Algú podria veure en aquestes consideracions un pur exercici de nostàlgia, però crec que l’abast del fenomen va força més enllà. Una societat sense lectura i sense capacitat per fixar l’atenció està condemnada a esdevenir superficial i a substituir la racionalitat pausada per reaccions purament emocionals.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Hoy destacamos

Deixa un comentari