Caminàvem tots tan de puntetes aquesta passada setmana, aguantant la respiració pensant que si no fèiem massa fressa es produiria el miracle, que no hem fet gaire cas del seu adéu en diferit. Estàvem tots tan capficats esperant que el Suprem agités després de 15 hores interminables la seva vareta màgica a favor dels hipotecats i no de la banca, que ni tan sols hem sentit el soroll que ha fet el seu cadàver polític en caure des de tant alt. Encara seguim aturats en algun tram d’aquest fosc i llarg túnel que ve del franquisme i no sabem on acaba, però jo que sóc una pessimista optimista vull pensar que sense la Cospedal el món és un mica millor. I ja cal que l’altra Lola, la Montserrat, es calci perquè sense la seva padrina no arribarà gaire lluny.
La caiguda de la generalíssima Cospedal per unes indiscretes gravacions on ella i el seu marit encarreguen espiar companys de partit i germans d’adversaris polítics, i expliciten el coneixement que Rajoy tenia de tota la intriga ha provocat en l’actual direcció popular un intens calfred de plaer. Els seus admiradors –pocs, naturalment- deien que la Cospedal era una hàbil equilibrista, maquiavèl·lica, treballadora i molt espavilada. Per això, havia sobreviscut fins ara a totes les purgues populars i, a diferència de la SSS, havia aconseguit un foradet en la nova direcció que encapçala un carallot. Ara, un cop desada a la paperera de la història, asseguren que l’ha perdut l’amor cec pel seu marit, el veritable conspirador.
Val la pena resumir el currículum polític d’Ignacio López del Hierro, amb qui la generalíssima està casada de segones. El presumpte culpable d’haver portat la legítima hereva de Rajoy al costat fosc de la força és cosí de l’inoblidable Álvarez del Manzano, va ser governador civil de Sevilla i de Toledo en temps de la UCD i després es va dedicar als negocis, on ha fet una fosca fortuna. Els seus contactes el van protegir fins al punt de figurar en totes les salses dels casos de corrupció més escandalosos i, tanmateix, sortir-ne indemne. Feia i desfeia com volia a la seu popular i pocs dels qui s’atrevien a parlar obertament del maridíssim treien foc pels queixals.
Sense menysprear les seves habilitats de bruixot –en això em recorda molt la Marta Ferrusola-, vull destacar que la Cospe ja havia fet molt de mal abans de caure en els braços de l’empresari sevillà. Abans de ser ministra de Defensa i número dos de la direcció popular va ser presidenta de Castella La Manxa. Al capdavant del govern regional va acabar d’una plomada amb l’incipient estat del benestar que havien posat en marxa precàriament els seus predecessors en el càrrec. Les retallades socials van ser tan brutals que els meus dos cosins, afectats per una estranya malaltia que els condemna a una paràlisi total, van veure com els retiraven els minsos ajuts públics per a les cures. Si encara respiren és per la devoció amb la qual els cuida la meva tieta, que no fa més que pregar per no morir-se abans que ells.
Només els manxecs que l’han patida coneixen la crueltat que s’amaga darrere del seu aspecte de mestra de la Secció Femenina. Ni tan sols la Cospe la podia dissimular quan desfilava per Toledo camí de la catedral vestida amb pinta i mantellina negres. Davant de l’estupefacció general d’uns i de l’aclamació entusiasta d’altres, la presidenta beneïda pels déus somreia els seus súbdits i, com a devota catòlica que és, confessava tots els seus pecats i rebia l’absolució per continuar fent estralls entre els més pobres. Era tan intocable que ni l’escàndol del seu xalet que no declarava a tocar del riu Tajo, en una de les zones residencials més exclusives de la capital manxega, la va fer trontollar.
Per això, quan aquesta passada setmana tothom es tirava dels cabells per la decisió del Suprem, jo somreia. Perquè mai he cregut en la separació de poders ni en la justícia justa. I perquè no se m’acut millor final per a una carrera política que veure la generalíssima humiliada dimitint de tots els seus càrrecs mentre el ximple encarregat d’estavellar la nau popular es cruspia una hamburguesa a Sevilla. És el que té el karma. Tal faràs, tal trobaràs.
